El friki català

Ahir vaig veure King Kong i em sabia greu que el pobre simi no pugués pronunciar paraula alguna, així que buscant per internet he accedit al servidor del Peter Jackson i he trobat el guió destinat al Kong. Aquí el teniu en primicia.
[@more@]

Escena: Els indigenes monten un xou piromusical per atreure l’atenció del Kong i oferir-li en sacrifici la Naomi Watts.

Kong: GRRRRRRR. que faré avui per la nit…. mmmm …. vaig a veure que foten aquells pardillos de la muralla, a veure si m’entretenen un xic amb el seu piromusical i em cau algun regal.

(Arriba el Kong i veu a la Naomi Watts)

Kong: Osti tú, d’on l’han tret aquest bombonet, cada dia s’esmeren més aquests. Vaig a fotre-li un crit.

(el Kong crida) NENA, VOLS VENIR A FOTRE UNA VOLTA PER LA SEVA AMB MI!!!!!!!!!!

Naomi: AHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

Kong: Això deu ser un si.

(El Kong l’agafa i se l’endú selva endins)

Tweet

Hi ha cops que la realitat supera a la ficció, i sino mireu cadascun dels personatges de la realitat i el seu alter-ego a la ficció.[@more@]

Comencem per Star Wars. Qui mes qui menys ha vist ó ha sentit a parlar en algún programa de parodies la semblança entre el honorable ex-president de la Generalitat i el tambe honorable mestre Yoda. Ambdos igual de sabis:

Com a contrapartida a les forces del mal trobem en els Sith el pitjor d’ells, l’emperador Palpatine que guarda mes d’una curiosa i inquietant semblança amb el cap de l’esglesia: El Papa. Ambdos tenen molt poder . Ambdos son el nivell més alt en la seva respectiva jerarquia. Podriem anomenar-lo l’emperador Papatine.

parecidos razonables

Ara ja sabem que feia el Javier Coronas abans de fer programes a C+ o Quatro. Suposo que com que la rebelió va guanyar el malvat imperi galàctic ja no necessitaven dels seus serveis.

Aquest si que és un galàctic i no com altres…

Però no només Star Wars està ple de personatges. A Star Trek també en trobem…

Aquí tenim el senyor Spocketxe:

i atenció, Federico Jimenez Losantos ó amb el seu nom klingon Gowron. Ara entenc moltes coses…:

El senyor dels Anells també està plagat de polítics:

El senyor Piqué podriem dir que s’assembla, per dir-ho suau, a Grima, Llengua d’escurçó. O Grima, s’assembla a Piqué. Grima, per qui ho desconegui, és l’assessor del rei de Theoden de Rohan, i li correspon el sobrenom de Llengua d’escurçó perque llença verí sobre el pobre rei de Rohan en forma d’enganys per mantenir-lo controlat.

Desafiament Total: El Schwarzenegger s’enfronta amb el mafiós que controla la colonia de Mart amb l’ajut de la resistencia liderada per un mutant anomenat Kuato. En realitat aquest mutant és una reencarnació marciana de l’ex-president Jordi Pujol.

I el seu substitut al cap de CIU estava gelós de tanta popularitat al cel·luloide del seu ex-president i va dir: Eeeeeescolteuuuu, jo també vull sortir al cinema. Però la talla del personatge no és la mateixa…. A la pel·lícula Shrek el princep Faarquad, el dictador egocèntric i acomplexat per la seva curta alçada.

Com s’atreveix el rei de Espanya a copiar el vestuari del rei del magnetisme: Magneto procedent de de les pàgines del còmic dels X-Men. No m’imagino el Magneto rebent els nois mutants de l’escola del Xavier amb la famosa frase : Me llena de orgullo y satisfacción acabar con vosotros…

Els Simpsons hauran de comprovar el discurs del seu capellà o el dia menys pensat igual es troba un complexe Terra Mítica a Springfield. Ara entenc perquè sempre està ben broncejat el Zaplana. No és broncejat, es que està dibuixat i pintat amb Dacs!!!!

I ja ho havia comentat en un article anterior: Ara ja sabem que l’ex-president del Govern central no està donant classe als EEUU sinò a Hogwarts… pobre Harry Potter.

Un altre ex-president de comunitat autònoma però molt més terrorífic la veritat. Us presento el monstre de Fraganstein!!!!!!

I qui mes adequat per fer d’ajudant del doctor Frankenstein que el Quique San Francisco.

I parlant de terror, a la Semilla de Chucky, la darrera part de la saga del ninot diabòlic, en Chucky frisa per tornar-se humà i ara veiem que per fi ho ha aconseguit i a sobre s’ha fet presentador de televisió…

Al Ralph Hinkly, a "El gran heroe americano" li van donar els extraterrestres un vestit de superheroi però va perdre el manual d’instruccions i cantava mes que el David Bisbal.

Un altre que cantava. Tal com ja apuntaven a Men in Black, és un extraterrestre i ademés sabem de quin planeta prové perquè el vam poder veure a la nova versió del "Planeta dels Simis" del Tim Burton. Aquí en tenim la prova.

Tweet

Fa cosa d’un any per
aquestes dates va aparèixer Saw, una pel·lícula
del tipus Seven. A diferència de la majoria d’aquestes
pel·lícules d’assassins en sèrie que podem veure
cada dos per tres, aquesta donava una volta més de rosca al
subgènere oferint un producte amb una certa denominació
d’origen i com es diu en l’argot futbolístic, marcant una
certa diferència.

[@more@]

Un film ple de sang i
fetge, gairebé gore, que mantenia l’espectador angoixat la
major part del temps en un ambient opressiu amb efecte sorpresa final
inclòs. Però la diferència més notable
respecte la resta de pel·lícules del gènere i
que crida més l’atenció és la mecànica
dels assassinats. L’assassí en sèrie anomenat puzzle,
(saw en anglès) no mata directament sino que rapta a les seves
víctimes i els sotmet a recargolats i enrevessats jocs a vida
o mort, dels quals no solen sortir-ne gaire ben parats. L’assassí,
un malalt terminal de cancer, tria les seves victimes entre els
desagraïts ó els que desaprofiten penosament la seva
vida, per a ell molt valuosa. El seu objectiu és posar-los a
prova i comprovar fins a quin punt valoren la seva vida
enfrentant-los de forma cruel i despiadada amb la possibilitat de
seva mort. Les enrevessades, cruentes i depravades proves a que els
sotmet no deixa indiferent a ningú i no puc més que preguntar-me, no
sense certa inquietud, sobre la salud mental dels guionistes que les
han ideat.

La secuela.

Doncs bé, un
assassí carismàtic, una ambientació cuidada, un
guió enganxós produeix com a conseqüència
un cert exit. I és que avui en dia, no està la cosa per
tirar coets i qualsevol producte que sobresurti una mica no passa
desapercebut als directius de Hollywood que, estan a la que salten i
s’aferren a qualsevol producte amb un mínim d’exit. I els ha
faltat temps per treure’n una segona part. El director no és
el mateix que el de la primera però la historia si està
escrita pel mateix autor, lo qual es nota en la coherencia, en la
continuitat i en el to del film que no desentona amb la primera part.
Aquesta segona part no és una mera repetició de la
primera sino que el personatge evoluciona, s’aporten novetats i
descobrim més coses sobre el personatge de Puzzle, que al pas
que va, es convertirà en un clàssic dels assassins en
sèrie que surten de les ments depravades dels guionistes de
Hollywood. El temps dirà si es convertirà en un dels
grans (com ara Annibal Lecter) ó es quedarà en una
segona fila. S’ha d’admetre que carisma i possibilitats no n’hi
falten. Tot i aportar novetats es manté escrupulosament el
modus operandi de l’assassí garantint assassinats marca de la
casa. Els assasinats de Puzzle son uns trencaclosques que mantenen un
cert macabre interès de l’espectador. En aquesta ocasió, es un grup mes nombrós de persones tancades en una casa qui seran sotmesos a les malaltises idees d’en Puzzle (una mica un Gran Hermano macabre). Tot i la carrera
meteòrica d’aquest sicòtic al cinema, falta saber fins quan serà
capaç de mantenir el llistó i aportar-hi idees noves (i això es aplicable tan a l’autor com al protagonista). I es ho dic perquè ja està anunciada una tercera part…

Tweet

Aquests dies s’ha estrenat Harry Potter
i el calze de foc, la quarta part d’aquesta llarga nissaga. Que sigui
la quarta part no ha de ser obstacle per a entrar en aquest món
de màgia i d’il·lusió que tot i destinat al
public infantil té prou ingredients com per atreure a públic
de totes les edats i fer sortir a passejar per una estona el nen que
portem dins nostre. Per a tots aquells que no coneguin el món
de Harry Potter aquí teniu aquesta breu guia d’introducció per anar a veure la quarta pel·lícula
tant si hi aneu acompanyats dels vostres fills ó be us deixen
anar-hi solets.

[@more@]

De que va.

Harry Potter és un nen. Fins
aquí hem seguiu, no? En un principi vivia amb els seus tiets
que el putejaven de la os***. Els tiets son gairebé una
caricatura de persones adultes, grises, avorrides i, perquè
ens entenguem, cauen tan malament al personal que fan venir ganes de
donar-los unes quantes osties ben donades. Els tiets, deia, es veuen
obligats a mantenir al Harry perquè el noi és orfe de
pares i ella és la germana de sa mare. En teoria, els pares
d’en Harry van morir d’un accident. Però res és el que
sembla. Succeeix que, quan li arriva la edat adequada, en Harry rep
una invitació per internar-se a l’escola Hogwarts de màgia
i bruixeria (no se si la LOE hi té algo a dir sobre les
assignatures tan particulars que s’hi apren, el que es segur es que
els del PP posarien el crit al cel,… bé, un més vull
dir). Evidentment, els tiets tractaran d’impedir-ho per tots els
mitjans possibles (perquè s’empenyen sempre els tiets en
tallar les ales, ara que hi penso el tiet Owen de Star Wars també
intenta impedir que el Luke Skywalker es foti en lios i aprengui els
camins de la màgia, digo, ejem.. de la Força). Ara que
estic pensant… no era la meva intenció però estic
trobant força paral·lelismes entre Harry Potter i Luke
Skywalker. Això mereix obrir un nou apartat.

Harry Potter = Luke Skywalker ?

Al igual que el Luke Skywalker, el
Harry Potter també està predestinat a fer grans coses.
També ambdós comparteixen un progenitor que domina la
Força/Màgia i que en principi és assassinat pel
dolent Darth Vader/Lord Voldemort. Almenys en principi així ho
deien a Star Wars abans de saber que el pare era el propi Darth
Vader. Espero no descobrir en un futur que lord Voldemort és
el pare del Harry Potter… mmm…no, bastant improbable. En ambdós
casos, es deixen desde petits a la cura dels tiets escèptics.
Llàstima, però, que els tiets del Harry no tenen la
mateixa sort que els del Luke.

Després d’aquest incís o
anada de l’olla, seguim endavant. En Harry evidentment s’en surt amb
la seva i se l’enduen cap a la escola de Màgia i a partir
d’aquí va descobrint (i nosaltres a través d’ell i amb
el seu sentit de la meravella) tot un món que li havia estat
vetat.

El mon segons Harry Potter.

El món de Harry Potter es troba
dividit entre muggles i mags. Els muggles són la gent corrent
que no creu en la màgia amb els que ha viscut en Harry part de
la seva infantesa i que poc a poc deixa enrera. Però hi ha un
món paral·lel que els muggles no veuen. Un món
de mags, bruixes i bruixots amb les seves pròpies lleis i
regles. Els seus propis països i els seus propis governs. Aquest
món te les seves pròpies regles de no intervenció
en els assumptes dels muggles. Les seves lleis de com, quan i perquè
és licit fer servir la màgia. Els organismes de control
per impedir l’ús abusiu de la Màgia. També tenen
les seves escoles de Màgia on els nens, com el Harry, aprenen
la carrera de mags. Les seves presons particulars per als qui no
compleixen les lleis, com la d’Azkaban. El seu esport nacional, el
Quiditz, etc… És com un mon paral·lel al dels Muggles
amb les mateixes estructures però en un entorn de magia.

L’escola de Magia Hogwarts.

L’escola on estudien en Harry i els
seus companys és un gran castell situat en algun punt
desconegut d’Anglaterra. Es troba rodejat de boscos, un llac i un
paratge impressionant. L’edifici pròpiament dit és un
castell típicament de conte de fades. Les seves parets
contenen molts secrets. Els llocs que cal destacar de l’entorn de
Hogwarts són, el bosc, un lloc tenebrós prohibit per
als alumnes per la seva seguretat. La cabana d’en Hagrid situada
entre el bosc i Hogwarts. L’arbre Caravaca, un arbre amb una mala
llet impressionant. L’escola es troba organitzada en quatre Cases. Va ser fundada per quatre grans mags a qui deuen el nom cadascuna de les tres cases Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin. Per a mes informació aneu a Hogwarts

Personatges.

Aqui teniu una breu resenya dels personatges principals per a que no us perdeu si no heu vist cap de les anteriors parts. Si voleu informació mes detallada sempre podeu visitar aquesta web de Personatges.

Harry Potter

Hermione Granger

La família Wesley.

Arthur i Molly Wesley

Ron Weasley
L’amic de l’ànima del Harry.
Fill d’una família pobre però feliç.

Fred i George Weasley
Germans d’en Ron

Ginny Weasley
Germana petita d’en Ron

Percy Weasley
Germà gran d’en Ron

Hagrid

Dumbledore

Professor Quirrell.

Professor Gilderoy Lockhart

Professor Remus Lupin.
Substitut del professor Gilderoy el
tercer any d’escola. Va ser alumne de Hogwarts i company d’els pares
d’en Harry i d’en Severus Snape.

Professora Trelawney
Professora de l’assignatura
d’adivinació interpretada a la gran pantalla per l’actriu Emma
Thompson.

Professora Sprout
Professora d’herbologia.

Professora Minerva McGonallan
Subdirectora de l’escola i directora de
Gryffindor

Professor Severus Snape

Professor Flitwick
Professor d’encantèris.

El senyor Filch
El celador de Hogwarts.

Mirtle la ploramiques
Fantasma d’una alumna que es veu pels
lavabos de la segona planta i que no para de lamentar-se.

Draco Malfoy.
Estudiant d’Slytherin, enemic d’en
Harry. Fill d’en Lucius Malfoy sospitós d’èsser
col·laborador d’en Voldemort.

Crabbe i Goyle
Amics d’en Draco Malfoy. Bastant curts
de gambals.

Peter Pettigrew
Col·laborador d’en Voldemort.
Amic dels pares d’en Harry als quals va trair i va vendre a en
Voldemort.

Sirius Black
Pressoner d’Azkaban, padri d’en Harry,
amic dels seus pares, acusat d’haver-los trait i entregat a Voldemort
va ser tancat a Azkaban.

Pareguts raonables:

Aquest és un professor que apareix a Harry Potter sempre en un segon pla. Ara ja sabem on ha anat l’expresident del govern a donar classes….

Cronologia de Harry Potter

(fins al 3er
llibre ó pel·lícula: El presoner d’Azkaban).

(Atenció aquí hi han
Spoilers de les anteriors pel·lícules)

• Lupin, els pares d’en Harry, en
  Sirius i en Peter Pettigrew eren amics des que estudiaven a
  Hogwarts.

• L’Snape era el rival del pare d’en
  Harry, com avui ho és en Draco Malfoy.

• En Lupin, en Sirius i el Peter son
  animorfs.

• En Peter Pettigrew traeix els
  pares d’en Harry i els entrega a en Voldemort. Fingeis la seva mort
  i el padrí d’en Harry, Sirius Black és acusat en lloc
  d’el Peter Pettigrew i tancat a la presó d’Azkaban.

• En Voldemort mata als pares d’en
  Harry però, no se sap perquè ni com, en Harry, sent un
  nadó, sobreviu a l’atac i venç en Voldemort.

• En Harry es deixat a la cura dels
  seus tiets Muggles on té una infancia “normal”.

• En Harry a la edat d’11 anys
  ingressa a l’escola de Magia Hogwarts.

• En Harry descobreix que en
  Voldemort està conspirant amb l’ajut d’un professor de
  Hogwarts per tornar a tenir forma corporea i recuperar el seu poder.

• En Sirius Black s’escapa de la
  presó d’Azkaban amb el suposat objectiu de matar en Harry.

• El professor Lupin comença
  a donar classes a Hogwarts.

• En Harry descobreix que no va ser
  en Sirius qui va trair els seus pares sino en Peter Pettigrew que
  estava ocult en forma de la rata d’en Ron.

• En Peter Pettigrew en ver-se
  descobert per en Sirius, l’Snape i en Lupin escapa per tornar amb en
  Voldemort.

• En Sirius es
  comdemnat a mort injustament i és alliberat per en Harry amb
  la complicitat d’en Dumbledore. A partir d’aquell moment en Sirius,
  que era el padrí d’en Harry es converteix en el seu aliat i
  en la seva família desitjada.

• Es fa public que
  Lupin és un home-llop i deixa l’escola.

Tweet

Ahir vaig tenir un somni ben curiós. Era a la
platja. Sostenia aigua amb les dues mans plegades. Molt angoixat,
intentava sense conseguir-ho, que no se m’escolés poc a poc per entre
els dits. Finalment s’en va anar tota i en aquest moment em vaig
despertar entresuat. Conscientment sabia que es tractava d’una
metàfora del temps. Ó més ben dit, la por al pas
inevitable del temps.

[@more@]

Reflexions sobre el temps. La percepció.

Tenim la facultat de percebre el pas del temps,
però ens veiem arrossegats inevitablement per éll, com enduts
per el corrent d’un riu. Sempre en un sol sentit, sempre cap al
futur. Tot i amb això tenim la possibilitat d’alterar involuntariament la seva
percepció. Quan estem experimentant una situació poc
agradable el temps sembla expandir-se. Els segons, els minuts es fan
eterns. En canvi, quan ho estem passant be, el temps passa volant solem dir. I
jo em pregunto, si es possible alterar la seva percepció inconscientment, potser també, podem alterar-la
voluntariament, estirant el temps com un xiclet ó
reduint-lo fins al punt de saltar d’un moment a un altre a la nostra
conveniencia. Imagineu els avantatges. Podríem passar
ràpidament per situacions desagradables o gaudir llargament de
situacions plaents.

Present imperfecte.

Segons la filosofia Yoga, el moment present, el ‘ara’, no existeix. De fet, el que percebem és el passat. Es necessita una fracció medible del temps per a que les impresions del mon exterior arribin al ull, quedin grabades en la retina i siguin transmeses pel nervi òptic fins al cervell i provoquin l’impacte necessari a la massa encefàlica i finalment rebin l’adequada interpretació que constitueix el reconeixement. És el mateix fenòmen, per be que a escala molt més petita, que experimenten els astrònoms quan observen galaxies llunyanes. El que veuen correspon a milers d’anys enrera en el temps ja que la llum tarda molt en recorre l’espai fins a la Terra. El nostre propi sol que veiem és el d’ uns minuts anteriors. Tenint en compte això no es cap disbarat afirmar que el present és una il·lusió.

Tweet

[@more@]

Tweet

Ja ha sortit a la venda el DVD de l’episodi III i, com no podia ser d’altra manera, ja l’he comprat. Com Deu (o sigui George Lucas) mana.

[@more@]

Tweet

Ja estem a divendres. Demà dissabte per la nit toca ballaruca….[@more@]

es el Gollum Rap

Starwarz Gangsta Rap

Yoda dance

I finalment, segona setmana com a no. 1 i sense que ningú fora de la Terra Mitjana li faci ombra. Ni els Back Street Boys poden amb els nois de Rivendel:

Taking the hobbits to Isengard

Tweet

Els fabulosos 80.

Transcorria els anys 80. La llavor de friki ja havia estat plantada i a partir d’aquí només calia aportar-li aliment per a créixer. I l’aliment va ser subministrat en una perfecta combinació entre períodes de sequera que només feien que alimentar més la fam i subministres limitats de frikades que , famèlics, digeríem amb voracitat. Els capritxos de nen petit és convertien en desitjos impossibles d’aconseguir i amb el pas del temps, la nostra ment infantil els mitificava i els situava en el racó dels somnis.

[@more@]

Star Wars.

L’any 84, George Lucas finalitzava precipitadament la primera trilogia. Diuen que perque el fenomen anava de baixa. En realitat no estava previst que s’acabés amb el ROTJ (Return of the Jedi). Però discrepancies entre el George Lucas i Lawrence Kasdan co-guionista de ESB (Empire Strikes Back), van fer que prescindís dels seus serveis com a guionista per al ROTJ i a fe de Deu que es va notar. (Kasdan tenia pensat matar al Han Solo. Que agosarat!!! Aquesta mesura tan antipopular no és podia permetre! ara podeu entendre perque l’ESB és com és i també perque el ROTJ i la nova trilogia són com són). Tot i amb això, l’embrancida de l’ESB fou tal, que el ROTJ va funcionar per la inèrcia de l’argument, malgrat les decisions, espifiades al meu parer, del Sr. Lucas. Després del ROTJ la saga va tenir una forta implosió i va quedar tancada dins una cinta de video VHS o BETA sense més resò mediàtic, com si d’un geni tancat en una lampara es tractés, esperant que algú el deixés sortir algun dia. Esperant pacientment la seva oportunitat. I mentre, lluny de perdre força, n’anava acumulant. S’anava alimentant d’una font de poder inesgotable, el record d’infantesa dels fans que anavem creixent al mateix ritme que la nostra fam insatisfeta de més SW.

Teníem que saciar la nostra fam de StarWars amb succedanis, substitutius de menys pressupost. I d’això ja s’en van encarregar de sobres al llarg de la dècada. De fet, el fenomen StarWars va provocar la creació de tot una sèrie d’empreses en els àmbits de la imatge, so, i dels efectes especials que van facilitar la creació de tota mena de productes de ciència ficció mes o menys originals. SW va començar una industria que va anar creixent i que ara al segle XXI ha arribat a la maduresa.

Galactica, Estrella de Combate

John Dykstra de l’equip d’efectes especials de SW es buscarà la vida pel seu compte com a productor d’aquest subproducte hereu de SW. Sèrie de culte actualment. La vam poder veure un estiu dels anys 80 cada dia després del telediario a l’hora de dinar. Tot un luxe. Actualment, després de molts anys, ens arriva Galactica 2003, una sèrie remake de la dels 80 molt més ben feta que l’anterior.

V

Coktail entre la ciència-ficció i el culebrot de moda dels 80 tipus Falcon Crest. Mai fins aleshores la ciència ficció s’havia fet tan popular. Fins i tot la revista Tele-indiscreta, barreja entre revista de programació televisiva i del cor es va volcar amb V, amb abundants reportatges, pegatines, posters etc… En realitat els primers episodis que formava la 1a. temporada de la sèrie establien un paral·lelisme entre l’holocaust jueu i la invasió dels visitants extraterrestres. Eren de bastant qualitat en comparació amb els de la següent temporada, més al estil Equipo A/Falcon Crest.

La batalla de los planetas

Popularment anomenada Comando G. Manga més vell del que semblava. Dels anys 70, renovada en la fase que vam poder veure a la TVE1 amb una posta al dia més en consonància amb la moda d’SW amb un robot tipus R2D2. Van emetre 26 episodis, o sigui, una temporada, de les 2 que tenia en aquesta fase. En total hi consta d’uns 115 episodis en totes les seves èpoques.

Ulysses 31

Els caps de setmana per la tarda resultaven inoblidables perquè ens oferien les sèries més actuals (i també les úniques que podíem veure) abans de la clàssica pel·lícula de la tarde. Una d’elles va ser Ulysses 31, traslació del mite clàssic grec del viatge de l’heroi a un futur de viatges i naus interplanetàries.

Els còmics de superherois

La famosa i difunta editorial Bruguera, reina indiscutible al quiosc desde els anys 40 fins a finals dels 80, ens oferia un desgavell de còmics (abans s’anomenaven simplement tebeos) de super-herois. Episodis desordenats, trames inacabades,etc. Però això no ens treia la il·lusió de cada setmana: el tebeo que em comprava amb la paga setmanal el diumenge al matí.

L’ordinador domèstic

I va arribar l’ordinador a casa. La
joguina definitiva. Tot un nou mon potencial enorme de creació
i consolidació de frikis. Un nou medi a través del qual
t’arribava el reforç vitamínic per acabar de
convertir-me en un friki de veritat. L’ordinador significava, entre
moltes altres coses, una projecció del cinema, subcultura,
etc… i aficions frikis, traduits en aquells temps en forma de jocs
(encara quedava lluny Internet).

En el meu cas es tractava d’un
Commodore 64. Increïble però limitat i difícil
d’ampliar. I aquesta limitació obligava als dissenyadors de
jocs a exprimir-se el cervell cada cop mes. No com ara, que cada cop
que treuen un joc va acompanyat del típics requeriments de
Hardware que et forçaria a ampliar l’ordinador cada mes.

ZX Spectrum

Tweet

Avui he assistit a una conferència sobre el futur de l’exploració de Mart de la ma d’un astronauta de la NASA. Arribar a Mart en tres mesos[@more@]

L’estrella convidada era
l’astronauta Frankin Chang-Díaz, nascut a Costa Rica,
nacionalitzat als EEUU amb un curriculum més llarg que un dia
sense pa. Impressionant la quantitat de
doctorats que s’ha tret el senyor. Tants que la presentadora se li
assecava la gola de tant recitar-los sense descans. Per no esmentar la
quantitat de missions i d’hores de vol que s’ha passat en un
transbordador viatjant per l’univers (be, la estratosfera). Aquest
home és el director del centre de la NASA que està
desenvolupant un motor de propulsió de magneto-plasma molt més
eficient que els típics motors de propulsió química.
Funciona calentant el propulsant fins a convertir-lo en plasma i
utilitzar imants superconductors per
desplaçar les partícules carregades magnèticament.

Però
que és el plasma?

El plasma és el
quart estat de la matèria. Es canvia d’un estat a l’altre
aplicant temperatura. Del sòlid es passa al líquid, del
líquid al gas i del gas al plasma. El plasma es troba en estat
natural a l’univers en llocs no gaire recomanables
per visitar degut a les altíssimes temperatures:
l’interior de les estrelles. Més aprop nostre el trobem als
llamps.

La tecnologia del plasma
s’està desenvolupant a un nivell més quotidià
del que ens podem imaginar. No només serveix per fer coets
interplanetaris. Per exemple, el monitor en el qual estic escrivint
aquest text és un monitor pla de plasma. (de fet no ho és,
ni tan sols es pla, però oi que quedava bé?).

Tornant a la nau, segur
que us esteu preguntant amb quina energia calentarem el combustible
del coet (feu que sí amb el cap).
Doncs amb energia nuclear. Si, si, nuclear!!! La nau portarà
dos ó tres reactors nuclears (per allò de la
redundància: en cas de fallida que
n’hi hagi de recanvi). Però no cal que arrufeu el nas. A
l’espai no comporta cap perill mediambiental i per la tripulació
no és mes problema que la radiació solar o els rajos
còsmics. El combustible seria l’hidrogen.
Es veu que, col·locant els dipòsits
amb l’hidrogen al voltant del compartiment
de la nau, protegirà la tripulació dels efectes nocius
de la radiació còsmica (no volen tornar amb super
poders com els 4F?).

Camí
de Mart.

Esta previst emprar
aquest nou motor per anar a Mart. Utilitzant aquesta tecnologia es
tardara uns tres mesos en arribar fins al
planeta Mart en comparació amb els 8 mesos que necessitaria un
coet tradicional de combustió
química. La idea és enviar primer una nau no tripulada
que instal·larà una base
automatitzada preparada per acollir la tripulació humana que
hi anirà en la següent missió. Això no és
com anar a la lluna. Aquí s’ha de fer reserva en uns quants
mesos d’antelació. I com que és
tan lluny i costa tant als contribuents
cada viatget, es tracta de quedar-s’hi el màxim de temps fins
al punt d’establir-hi una base permanent.

Papa,
jo vull ser astronauta

Diuen que no hi ha fita
impossible i que si t’ho proposes ho pots aconseguir tot.
L’astronauta Chang afegiria amb "l’ajut de molta gent". I
"amb molt d’esforç" precisaria jo. I ell, en persona,
n’és la prova vivent. El senyor Chang de ben petit ja volia
ser astronauta. I ho va aconseguir. Algú li va preguntar que
va sentir quan va sortir a passejar per l’espai i va mirar cap a la
terra. Mentre responia se li il·luminava
el rostre (no eren els focus) i la seva mirada és perdia
més enllà d’aquest mon, segur recordant amb emoció
allò que havia vist i sentit. I havia sentit poder i al mateix
temps d’humilitat. Poder per ser on era i per veure allò que
pocs han pogut, i humilitat perquè
alhora és sentia petit, insignificant, enfrontat amb la
immensitat de l’univers. I va adquirir per
sempre més consciència planetària.
Esdevingué a partir d’aquell moment ciutadà de la
terra. I potser no hi havia lloc en el seu cor per a la vanitat
en mig d’un allau d’emocions menys terrenals (mai millor dit), però
diria jo, que també havia de sentir una profunda emoció
per haver aconseguit complir finalment el seu somni. En el fons el
senyor Chang, mentre viatjava a l’espai, també viatjava
a un lloc de l’ànima on poques persones hi poden arribar.
El lloc on es compleixen els nostres somnis.

“he
visto cosas que vosotros no creeríais. Morir estrellas y
atacar naves en llamas más allá de la Constelación
de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la
Puerta de Tannhäuser.”

Roy
Batty.
Blade
Runner

Tweet