El friki català

Molts
haureu vist que ha aparegut aquesta pel·lícula als cinemes d’arreu. Anem a fer
una mica de friki-culturilla sobre aquesta pel·lícula que no ha sortit del no
res.

[@more@]

Serenity és la continuació
al cinema d’una sèrie de televisió anomenada Firefly.
Una sèrie que per aquests indrets no hem vist. De fet és
una sèrie cancel·lada. No l’hi van donat ni temps per
enlairar-se. Només es van emetre 11 episodis. Els podem trobar
en forma de pack en DVD d’importació que inclou els 11 episodis i 3
més d’inèdits. La ment que hi ha darrera d’aquesta
sèrie és la del Joss Whedon. Aquest senyor, per qui no ho sàpiga, és el
responsable de les sèries Buffy i Angel. Firefly és una
sèrie que combina el western amb la space-opera. Reconec que,
d’entrada quan ho vaig veure per primer cop fa uns anys, vaig tenir
problemes de digestió, i és que em retornava de
l’estomac aquest aiguabarreig de pistoles, cowboys, barrets, naus i
alta tecnologia. Encara ara em costa de pair quan he revisat la
sèrie, però un cop atrapat en la trama, hi he trobat altres
elements que m’ajuden a fer la digestió i que em provoquen, com a
resultat final, un eructe de satisfacció.
Aquests elements són uns diàlegs intel·ligents ,
uns personatges amb personalitat i unes resolucions inesperades.
Posats a trobar-hi un però als diàlegs, hi han cops que
resulten, fins i tot, massa ocurrents per produir-se en una situació
desesperada o de perill però que, en general, dona gust de
saborejar-los.

La tripulació

Formen la
tripulació de la Serenity els següents personatges:

El capità,
Mal, té regust a Han Solo. Es vol fer el dur però al
final acaba fent quasi sempre el més correcte. Tot i que li costa molt. Personatge
amargat a causa de la guerra que el seu bàndol va perdre. Ha
perdut la fe en les causes idealistes i vaga per l’univers i per la
vida sense rumb clar. No ho vol admetre però està
enamorat de la Inara.

La Inara pertany a una especie d’ordre de
sacerdotises “acompanyants”, molt ben vistes per la societat, que fan de senyoretes de companyia amb reputats clients .Al
capità no li fa gens de gracia l’ofici de la Inara (està gelós). Creu que es tracta de prostitució encoberta.

La Zoe, és la segona d’abord.
L’home ( en aquest cas dona) de confiança del capità.
Van combatre plegats a la guerra i mantenen una relació de
confiança només possible després d’ haver passat
una ma de situacions extremes junts. És una dona dura, que
només baixa les defenses en privat amb el seu marit, el
pilot.

Wash, el pilot, expert en la seva tasca, és
el marit de la Zoe i sembla ser la part més feble de la
parella. Aporta un toc humorístic al conjunt.

Jayne, mercenari sense escrúpols
contractat pel capità, molts cops no entenc com el mantenen
abord, ja que, sembla ser un traïdor que els vendria per diners
a la primera oportunitat i realment hi han cops que els porta molts
problemes. No té cap mirament per matar a sang freda.

La Kyalee, és la mecànica
del grup contractada per al manteniment de la nau. Sembla tenir un do
natural per arreglar màquines. Està coladeta pel metge.

Un metge provinent d’una familia
benestant de classe alta. Ha sacrificat la seva carrera i la seva
vida per rescatar la seva germana de les mans del govern en contra de
l’opinió dels seus pares.

River,la germana. Extraordinariament intel·ligent,
va ser enviada pels seus pares a una escola per a nens superdotats i
allí el govern ha sotmés la seva ment a tota mena
d’experiments, deixant-la mentalment perturbada però amb
habilitats, poders i secrets encara per descobrir. Agents del govern
els busquen ambdos.

A l’episodi pilot porten com a
passatgers a un reverend que acabarà formant part de la
tripulació i que està clar per tots que és, o ha
estat, quelcom més que un simple reverend. De moment esdevindrà
la veu de la consciència del capità.

La sèrie

La sèrie està
ambientada en un futur
500 anys endavant
en el qual la humanitat s’ha expandit per la galàxia. Han
trobat planetes nous que han terraformat i colonitzat. Els planetes
centrals formen l’Aliança que decideixen que tots els planetes
s’han de regir per les seves regles. Va haver-hi cert desacord sobre
aquest tema… Després de la guerra, molts dels
Independentistes que han lluitat i perdut es mouen pels planetes més
exteriors lluny del control de l’Aliança. En aquest sector, la
gent intenta sobreviure com pot amb tecnologies bàsiques. Com
diuen a la sèrie: Una nau et proporciona treball, una arma
t’ajuda a conservar-lo. L’objectiu del capità és
simple: trobar una tripulació, trobar una feina, seguir
volant.

Hi ha sèries de televisió que són
distretes. D’altres entretenen. I
d’altres que tenen un tret distintiu. Un no-se-que que les fa
especials. La clau són els personatges. Interesants, amb personalitat, amb carisma, creïbles, realistes. Històries enginyoses, entretingudes, treballades. Diàlegs ocurrents. Tot això ja ho apuntava Firefly des de ben bé el principi. Llastima que no la deixessin crèixer.

Serenity

I ves per on d’una sèrie cancel·lada en surt una película per a la pantalla gran. Realment això demostra que els productors de Hollywood estan molt desesperats, amb molt poques ganes d’arriscar diners en projectes nous i mantenen una cerca desesperada de projectes que’ls proporcioni un mínim de garanties d’èxit a priori. Està clar que volen garantir un retorn segur de la inversió. La consigna deu ser: Tota pel·lícula ha d’estar basada en alguna cosa d’èxit: un llibre, una sèrie nostàlgica, una altra pel·lícula japonesa, una primera part, un videojoc, etc… Fins i tot, pot estar basada en una sèrie cancel·lada com és en aquest cas.. No se si això ha estat la causa però, sigui com sigui, m’en congratulo, perque, gràcies a aquesta tendència (i a la pressió dels fans), hem pogut posar punt i final (en principi) a una sèrie deixada a mig fer, que realment es mereix un destí millor. I la pel·lícula és aquest destí millor. És una continuació/finalització de la sèrie (aclareix bastants temes que restaven oberts) amb més mitjans però mantenint el mateix esperit i els mateixos personatges. El ritme és obviament més rapid que el de la sèrie. La limitació de temps obliga a que hi hagi menys participació de la majoria dels personatges i més protagonisme d’uns pocs. Per als qui no han vist la sèrie (la majoria), Joss Whedon ha preparat una introducció que dura els 10 primers minuts, que resulta eficientment divulgativa i ens posa al dia sobre la situació de la història d’una forma prou original.

Tweet

Us heu preguntat mai, com funciona realment un sabre laser? Els que sou normals no, clar. Els que si ho heu fet, realment és que sou frikis de categoria.

[@more@]

I no em refereixo als Master Replica sino a un sabre laser de veritat.

És així com funciona?:

….no crec. En aquest link trobareu la resposta:

http://electronics.howstuffworks.com/lightsaber.htm

Advertencia: L’autor (i jo també) declina qualsevol responsabilitat pels possibles danys que es pugui ocasionar a causa del seu incorrecte muntatge o pel seu ús inapropiat tant a ell mateix com a tercers.

Tweet

Avui cumpleixo
anys. Aquest feliç aconteixement m’ha dut a reflexionar sobre com es construeix
un friki, ó en el meu cas concret, com m’hi vaig tornar. Ara que està tan de moda el rememorar les decades dels 70, 80 ,
rollo Cuéntame anem a fer un repàs per la friki-historia.

[@more@]

The
beginning. Els 70.

Ens remontem a l’inici de
tot. El començament d’una carrera de friki que dura fins els nostres dies. Si
busco en la meva friki-memòria, diguem que la TV va ser qui va posar la llavor
per al naixement d’un nou ésser friki. I vaig ser inseminat amb això:

Quins temps aquells, ja semblo
un padrí, però no hi havia més remei que mirar un o dos canals de televisió i llavors
et trobaves amb Mazinger Z!!! Realment era massa petit per a una sèrie com
aquella plena de violència, destrucció, caos, robots, ciència ficció,
aventures, adolescents, malvats, etc… En fi, una sèrie adelantada al seu
temps. No m’extranya que em trastoqués el cervell. Pero malaeixo per sempre els
qui van decidir treure la sèrie de la parrilla televisiva aduent massa
violencia!!! (si ho fessin ara no es salva ni l’apuntador) Tan de bo els fills
els hagin sortit mutants, o encara pitjor, pijos!!! Mira que tots els episodis
eren igual, el Dr. Infierno estrenava un nou robot de la seva cole i l’enfrontava
amb el Mazinger Z. Que ara ho penses i arrives a la conclusió, no massa
brillant tampoc, de que podria haber-se’ls guardat i enviar-ne més d’un al
mateix temps. Doncs precisament, l’únic episodi on el Dr. Infierno pensa una
mica i té un pla de puta mare: envia dos robots alhora. Un roba el Japanium (el
material del que esta fet el Mazinger Z) mentre l’altre distreu al Super-robot.
Finalment acabava l’episodi enduent-se el Japanium. Era l’únic episodi que et
deixava penjat i continuava el següent. Doncs allí, va i treuen la sèrie. O
sigui, que semblava que la sèrie s’acabés malament!!!! Un trauma infantil sens
dubte!!!!

i com si amb Mazinger Z no n’hi hagués prou per
despertar el friki que portava a dins, resulta que en la meva tendra infancia
em foto de lloros amb això:

Que puc dir que no s’hagi dit de la Guerra de les
Galàxies. Doncs si, diré que allò si era un fenòmen. Innovador, original,
fresc, etc… tot i que de fet no era nou sino que era (i és) un poti-poti
d’aventures del Far West, espadaxins, mística, ciència ficció. No com les més
noves, que estan més preparades, previstes, medides i predeterminades que una
hamburguesa del McDonalds.

Evidentment, tot allò necessitava un sustrat on agafar-se. Pel que fa a la
televisió, només destacaré algunes perles (n’hi ha moltes d’altres):

Los siete de
Blake

Los siete de Blake era del poc que es
podia veure de ciència ficció a la televisió. Pressupost modest, efectes
especials pauperrims però era l’únic i amb això ens teniem que conformar.
Gairebé no recordo com anava. Eren uns fugitius de la llei que viatjaven amb
una nau.

Dentro del Laberinto

Sèrie de fantasia en que 3 nens ajudats per un personatge anomenat Rothgo buscaven els trossos d’un cristall de poder, desitjat per la bruixa Belor, en un laberint.

Superman: La película

Et farem creure que un home engominat pot volar més o menys deia la propaganda de la primera pel·lícula del superheroi.

En aquells temps en deien tebeos. Mortadelo y filemón, Zipi y Zape, Capitán Trueno, Jabato etc… Aquests i d’altres eren els tebeos que es veien per aquells temps. Eren altres temps…

Tweet

Voleu veure-li la cara al dolent de l’inspector Gadget??

Recordeu l’inspector Gadget? Qui no el recorda. I el dolent? Siii, el dolent!!!. Que acaronava un gat, amb una ma de ferro i una veu terriblement greu que recordava al mateix Darth Vader. Doncs ara, com a primicia, us ofereixo el link a la pàgina on podeu veure-li la cara!!!!

[@more@]

El dolent es deia Dr. Claw. A jutjar per la veu tenia que ser terrible. Be, us adverteixo que la vostra infància, els vostres records, la vostra ment de friki, es veuran modificats greument. Ja res serà com abans. Podeu seguir endavant i vosaltres mateixos. El que avisa no es traïdor:

La autèntica cara del malvat de l’inspector Gadget

Tweet

Existeix una espècie d’èssers, que viuen entre nosaltres els humans, amb el poder ó la facultat d’influir ó manipular (parlant en plata menjar el tarro) les idees de la gent. Els trobem entre els periodistes, presentadors de televisió i radio, personatges mediàtics ó be són polítics, gurús religiosos, profetes, etc…. Han representat al llarg de la història de la humanitat una plaga i actualment encara ho són, i malauradament en el futur també ho seran.

[@more@]

El terme storyteller (conta-contes) el vaig sentir per primer cop en una conferència, que no oblidaré mai, de l’escriptor Orson Scott Card (autor de ‘El juego de Ender’). Va ser en motiu d’una convenció de ciència-ficció a Mataró farà uns quants anys. L’escriptor, en un discurs allunyat de la ciència ficció, ens advertia del perill que suposen els creadors d’històries o mentides que actuen de mala fe en benefici propi.

Recordo que ens va posar com a exemple del poder dels personatges que ell anomenava storytellers, com a causa de la guerra dels Balcans. I es que un d’aquests va posar una comunitat en contra de l’altra per aconseguir el seu propi poder, convencent als uns de lo dolents que eren els altres i fent-los culpables dels seus problemes. Malauradament l’actualitat de molt aprop i de no tan aprop s’entesta en recordar-me aquest missatge. I es que els storytellers (m’agrada el nom en anglés, sona a novel·la d’Stephen King) tenen, com tot èsser, un gran poder, que es pot usar per al be o per al mal. Ja ho deia el nostre (seu) amic i vei Spiderman: un gran poder comporta una gran responsabilitat. El seu poder consisteix en la facultat d’influir en la gent, i doncs, la gent s’els escolta i els segueix. Aquest és el seu poder. D’storytellers n’hi han i n’hi han hagut amb més ó menys força, igual que els huracans, més o menys perillosos. En una escala de l’1 al 6, podriem trobar al cap d’amunt un Jesucrist (que va influir en tota una civilització) ó un Hitler (que va convencer tot un pais) per exemple. D’un abast més local, trobem alguns periodistes i alguns polítics, que creient-se en possessió de la veritat absoluta, s’autoimposen la missió, com si d’un mandat diví es tractés, d’èsser baluard de les seves idees i salvadors de la civilització tal i com la conèixen.

Hi ha storytellers que obtenen el seu poder d’influència artificialment (al igual que els superdolents dels còmics que intenten sustituir, mitjançant tota mena d’artilugis o gadgets, els poders que altres tenen innats o adquirits de forma natural), degut a la posició mediàtica que ocupen, probablement han estat elevats a un punt estratègic per algun poder ocult (ó no tant ocult), com si d’una peça de la gran partida d’escacs pel poder es tractés. La posició de prestigi i no el seu poder de convicció, predisposa a la gent a escoltar-se’ls i les seves paraules adquereixen el valor afegit de la credibilitat. Aquests solen barrejar-se entre periodistes ó presentadors de radio i/o televisió. Però compte, no per aquest fet són menys perillosos. La quantitat d’odi que acostumen a generar es considerable.

D’altra banda, hi ha storytellers fanàtics i storytellers dolents. La diferència rau en que els fanàtics es creuen les seves propies històries i els dolents no. Sense ànims de cap justificació, els fanàtics en el fons actuen segons les seves pròpies conviccions, equivocades o no. En canvi, els altres difonen idées, creencies sense ni tan sols creure-hi, amb l’únic objectiu de manipular la gent per als seus fins, que acostuma a ser la consecució del poder. Aquest grup està format per polítics sense escrúpols.

Però com ens podem defendre de la seva influència? Primer que res amb sentit comú que és el més comú dels sentits. Segon, amb criteri propi fent ús del lliure pensament. I tercer, amb informació contrastada. Emprant aquestes armes els podreu identificar entre nosaltres i un cop desenmascarats ja no ens poden influenciar.

Així doncs, esteu avisats. Són ben aprop i per tot arreu, si pareu atenció els veureu….

Tweet

He trobat per la interné un manifest friki que aclareix molt la seva definició. Aquí la teniu:

(font: http://www.frikis.org)

[@more@]

Tweet

Avui un amic m’ha enviat un mail demanant-me que si era
abans Star Trek o Star Wars. Es veu que estava argumentant amb un company de
feina quina de les dues franquicies és millor. Això m’ha donat la idea per
aquest post.

[@more@]

Es
ben palessa la rivalitat entre les dues aficions, els aficionats a Star Trek ó
altrament apodats trekkies i els aficionats a Star Wars. Cadascun d’ells
convençuts que la seva saga preferida és millor que l’altra. Es com una mena de
rivalitat Barça-Madrid. Es probable, fins a cert punt, que si t’agrada un dels
dos estils de pel·lícules l’altre no t’agradi. Això es degut a que les
diferencies entre les dues son bastant acusades. Anem a veure’n unes quantes:

Star
Wars és podria incloure en l’apartat de space-opera ó també l’han etiquetat com
a fantasia espacial. De fet, conté elements de tots els gèneres d’aventures,
com ara del Far West, d’espadaxins, de guerra, de fantasia, de ciència-ficció,
i quelcom de culebrot fins i tot m’atreviria a dir. Es força clar que l’acció
hi té un paper protagonista.

Star
Trek, en canvi, tendeix mes cap a la ciència-ficció típica. L’acció, tot i que
es present, no es tan fonamental, ni tan sols a les pel·lícules de cinema, que tenen
un caire mes comercial. Star Trek ens proposa una visió del futur de la
humanitat, una visió optimista sobre la humanitat dels segles veniders, en la
qual, les guerres, la misèria i la fam han desaparegut i la humanitat unida
finalment ha aprés dels seus errors i s’embarca en l’empresa (Enterprise)
mes important que consisteix en l’exploració de l’Univers. Es planteja doncs,
com una sèrie d’exploració, de descobriment, de fascinació davant els misteris
i les maravelles de l’univers.

Star
Wars en canvi, no es situa en el futur i la humanitat no n’es ni la
protagonista. El famós començament : "Fa molt de temps, en una galaxia
molt i molt llunyana" ens desvincula completament de qualsevol lligam
amb el nostre mon, de forma que no ens hi puguem sentir identificats. Evasió
completa, Fantasia pura.

El
tipus de societat que trobem a Star Wars també és molt allunyat del de Star
Trek. A Star Trek la civilització està organitzada en una federació unida de
planetes. Una societat idealitzada. En canvi a Star Wars tenim primer,
una república bastant corrupta amb una burocracia inoperant i després un imperi
producte del fracàs de la republica. De fet, el que no els agrada als SWreros
de ST és lo naïf que resulta. SW presenta una visió mes "realista"
del model de societat i en aquest sentit mes propera al nostre model, mentre
que ST el model es mes idealista i per tant mes llunyà al nostre però alhora
més utòpic.

Un
altre aspecte és el tractament que és fa de la tecnologia. A ST es presumeix de
la tecnologia de que es disposa al futur. El teletransport n’es un exemple. Es,
tot plegat, una demostració de la superioritat tecnològica a la qual ha arrivat
la humanitat, un altre aspecte en que s’ha arrivat a una fita considerable. En
canvi a SW ningú ens fa demostracions sobre la superioritat tecnològica sino
que tot els enginys es fan servir amb descarada naturalitat demostrant que
formen part de la quotidianitat i a més els enginys s’espatllen, són
imperfectes.

Com
a conseqüència de l’enfoc d’exploració que té ST, sempre s’intenta donar
explicacions "pseudocientífics" als fenòmens que es van succeïnt i
"pseudotècniques" mitjançant una tecno-jerga (technobabble) als
problemes tecnològics que es produeixen, que no son pocs. A SW no va així, quan
el falcó milenari s’espatlla, ningú ens dona cap explicació sobre els problemes
del motor d’hipervelocitat, ni falta que fa.

Una
altra clau la trobem en l’origen d’ambdues sagues. ST te un origen televisiu
tot i que després s’ha passat a la gran pantalla. En canvi SW està pensada per
al cinema. Això influeix en el pressupost, molt mes limitat en una sèrie de TV,
lo qual porta a dedicar mes recursos a la història que no pas als efectes
especials. A la inversa succeeix a SW, el seu punt fort són els seus efectes
especials innovadors que aporten espectacle a la pel·lícula.

En
definitiva, SW és més un film per a aventurers somniadors que volen acció, en
canvi ST està mes orientat a sommiadors de que un futur millor per a la
humanitat es possible. Tot i això, jo crec que és possible disfrutar d’ambdues
sagues. A mi m’agraden les dues. Cadascuna te els seus punts forts i els seus
punts febles, com tot en aquesta vida. Com diu un famós capítol d’ST:TNG es
tracta d’agafar ‘el millor d’ambdos mons‘.

Tweet

El cap O’brien de l’univers paral·lel segresta al Sisko i se l’emporta al seu univers. Preten que el Sisko continui la missió del seu homònim de l’univers paral·lel, que ha estat mort en combat. Allí, els habitants de la Terra son esclavitzats per l’aliança Kardassiana-Klingon-Bajor i la que fou dona del Sisko col·labora amb l’aliança en la creació d’un aparell que posarà en perill a la resistencia terrestre. La missió del Sisko es convence la seva dona de que s’uneixi a la resistencia o serà eliminada per la resistència.

[@more@]

Aquest és un altre episodi dels que podem anomenar ja de l’univers paral·lel d’Star Trek. Aquest recurs també el podem trobar a la sèrie Stargate-SG1, on un aparell alienígena permet travessar d’un univers a l’altre, curiosament un mirall. En l’altre univers de Stargate igualment la història segueix un curs lleugerament diferent, tot i que molt semblant, les relacions entre els personatges estan alterades. Doncs bé, igual que aquí, al llarg de la sèrie d’Stargate hi han episodis en els que aquest univers paral·lel s’interrelaciona amb l’univers normal provocant situacions curioses.

En el cas d’Star Trek, la cosa ve de lluny. Concretament de la sèrie clàssica, de l’episodi ‘Mirror, mirror’ . En aquest episodi, un error del transportador envia el capità Kirk a un univers paral·lel, en el que tot es igual però alhora tot es diferent. En aquest univers, la federació no es una organització amicable sino un imperi conqueridor, tirà i expansionista que no va en só de pau precisament per la Galaxia. Concretament a la nau Enterprise reina la mes absoluta tirania del capità i es succeeixen les traicions per obtenir el poder al mes pur estil de l’imperi Romà. La intervenció del Kirk, però, canvia aparentment lleugerament les coses. I es que fa veure a l’Spock (aquí amb barba i encara mes cara de dolent) que hi han altres maneres de fer les coses. I es que l’Spock és l’Spock sigui l’univers que sigui.

Tornant a Deep Space 9, en l’episodi anterior ‘Crossover’ es recupera el tema de l’univers paral·lel. En aquest episodi, el Bashir i la Kira van a parar a aquest univers. Expliquen que la intervenció d’en Kirk van fer que l’Spock es fiqués a canviar massa coses, provocant que l’imperi s’afeblis massa per lluitar contra l’aliança Klingon-Kardassia i convertint els humans en esclaus. Novament, els visitants tornen a influir, generant la creació d’una resistencia humana en contra dels Klingons-Kardassians.

Doncs bé, on volia arrivar, en aquest episodi torna l’univers paral·lel. La veritat és que aquests episodis resulten refrescants i fins i tot alliberadors. Es poden permetre el luxe de canviar els rols dels personatges lo qual aporta un toc de frescura a una sèrie bastant limitada creativament per les regles preestablertes de la franquicia. I es que, deu resultar per als actors un exercici interessant això de canviar el caràcter del seu personatge. Tot plegat resulta divertit. En aquest cas es el Sisko qui té que viatjar a aquest univers i trobar-se amb la seva dona que recordem es morta en l’univers normal i aquí encara viu. Em preguntava mentres mirava l’episodi, si al final no seria massa temptador per a ell la possibilitat de quedar-se en aquest univers per poder recuperar la seva dona. Però ell, torna per on ha vingut, si senyor, amb un parell d’ous. I es que s’ha de tenir les idees molt clares, com ja l’hi explica l’Obrien, sembla la seva dona, olora com la seva dona, però no ho es. No és la seva dona. M’imagino el que deu passar pel cap del Sisko mentres es despedeix. Repetint-se mentalment per tal de convencer-se a éll mateix de que no l’està cagant: ‘no és la meva dona, la meva dona és morta…’ . Tot i això, em pregunto si en un futur de la sèrie no es podrà tornar a plantejar-se aquest dilema que pot donar molt de sí.

Tweet

El doctor Bashir es deixat inconscient per un lladre i quan es desperta, es troba tota l’estació damunt davall. Els pocs personatges que troba es comporten de forma extranya. En realitat, el doctor està en un coma profund i el que veu es una representació de la seva ment on cadascun dels seus companys representen un aspecte de la seva personalitat i la estació en si representa l’estat de la seva ment que està essent destruida pel coma. El doctor sofreix un rapid envelliment que representa el seu empitjorament progressiu. Haurà d’aconseguir arreglar l’estació per tal de sortir del coma.

[@more@]

Aquest és l’episodi en que li toca de protagonista al doctor Bashir. Un personatge que a mi personalment em cau bastant simpàtic. D’entrada l’episodi es planteja com molts d’aquests episodis en els que sembla que la sorpresa final serà, veure que en realitat estava dormint i tot l’episodi ha estat producte de la seva imaginació o d’una màquina de manipulació mental d’un malvat alienígena. Això es el que jo pensava en un principi, però per sort, la cosa no va així. L’intel·ligent del doctor dedueix, donat la raresa de les situacions, quina és la situació i a partir d’aquí es desenvolupa l’episodi establint els paral·lelismes entre la seva ment i l’estació i resulta curiós com la seva ment associa les diferents parts de la seva personalitat en cadascun dels seus companys.

En resum, un bon episodi que manté un bon ritme i emoció correctes.

Tweet

L’O’brien ha tingut un accident amb uns isotops radiactius i a causa d’una perturbació espai-temporal que volta per allí, te la oportuna costum de moure’s cap endavant en el temps unes hores, just el dia en que s’encaparra en morir-se uns quants cops. Els seus viatges temporals li permeten evitar les seves successives morts i adelantar-se als aconteixements que posen en perill fins i tot a l’estació. I es que mentrestant han vingut un parell de romulans a la estació que volen mes dades sobre el perill que suposa el Domini procedent de l’altre costat del forat de cuc. Fins i tot posen en dubte la confiança en l’Odo.

[@more@]

Tweet