Saw 2

Fa cosa d’un any per
aquestes dates va aparèixer Saw, una pel·lícula
del tipus Seven. A diferència de la majoria d’aquestes
pel·lícules d’assassins en sèrie que podem veure
cada dos per tres, aquesta donava una volta més de rosca al
subgènere oferint un producte amb una certa denominació
d’origen i com es diu en l’argot futbolístic, marcant una
certa diferència.

[@more@]

Un film ple de sang i
fetge, gairebé gore, que mantenia l’espectador angoixat la
major part del temps en un ambient opressiu amb efecte sorpresa final
inclòs. Però la diferència més notable
respecte la resta de pel·lícules del gènere i
que crida més l’atenció és la mecànica
dels assassinats. L’assassí en sèrie anomenat puzzle,
(saw en anglès) no mata directament sino que rapta a les seves
víctimes i els sotmet a recargolats i enrevessats jocs a vida
o mort, dels quals no solen sortir-ne gaire ben parats. L’assassí,
un malalt terminal de cancer, tria les seves victimes entre els
desagraïts ó els que desaprofiten penosament la seva
vida, per a ell molt valuosa. El seu objectiu és posar-los a
prova i comprovar fins a quin punt valoren la seva vida
enfrentant-los de forma cruel i despiadada amb la possibilitat de
seva mort. Les enrevessades, cruentes i depravades proves a que els
sotmet no deixa indiferent a ningú i no puc més que preguntar-me, no
sense certa inquietud, sobre la salud mental dels guionistes que les
han ideat.

La secuela.

Doncs bé, un
assassí carismàtic, una ambientació cuidada, un
guió enganxós produeix com a conseqüència
un cert exit. I és que avui en dia, no està la cosa per
tirar coets i qualsevol producte que sobresurti una mica no passa
desapercebut als directius de Hollywood que, estan a la que salten i
s’aferren a qualsevol producte amb un mínim d’exit. I els ha
faltat temps per treure’n una segona part. El director no és
el mateix que el de la primera però la historia si està
escrita pel mateix autor, lo qual es nota en la coherencia, en la
continuitat i en el to del film que no desentona amb la primera part.
Aquesta segona part no és una mera repetició de la
primera sino que el personatge evoluciona, s’aporten novetats i
descobrim més coses sobre el personatge de Puzzle, que al pas
que va, es convertirà en un clàssic dels assassins en
sèrie que surten de les ments depravades dels guionistes de
Hollywood. El temps dirà si es convertirà en un dels
grans (com ara Annibal Lecter) ó es quedarà en una
segona fila. S’ha d’admetre que carisma i possibilitats no n’hi
falten. Tot i aportar novetats es manté escrupulosament el
modus operandi de l’assassí garantint assassinats marca de la
casa. Els assasinats de Puzzle son uns trencaclosques que mantenen un
cert macabre interès de l’espectador. En aquesta ocasió, es un grup mes nombrós de persones tancades en una casa qui seran sotmesos a les malaltises idees d’en Puzzle (una mica un Gran Hermano macabre). Tot i la carrera
meteòrica d’aquest sicòtic al cinema, falta saber fins quan serà
capaç de mantenir el llistó i aportar-hi idees noves (i això es aplicable tan a l’autor com al protagonista). I es ho dic perquè ja està anunciada una tercera part…

Tweet