El friki català

Ahir per la nit van estrenar a Quatro
la sèrie House. Una sèrie de metges on el protagonista
és el doctor Gregory House interpretat per Hugh Laurie que
podeu recordar per exemple a Stuart Little, però que si sou
dels meus, millor el recordareu com el personatge de George a la
fantàstica sèrie de l’Escurçó Negre. Fa
pocs dies Hugh Laurie ha estat premiat amb el globus d’or pel paper
que interpreta en aquesta sèrie.

[@more@]

Malgrat no m’agraden les sèries
d’hospitals, el carisma que destilava el protagonista per algun dels
trailers que he pogut atisbar aquests dies m’ha picat la curiositat i
per Crom que la meva friki-intuició no m’ha fallat. El
peculiar metge Gregory House és un geni borde i antipàtic
que presumeix de dir sempre la veritat sense importar-li si ofèn
als que l’envolten. Però es que realment s’ho pot permetre ja
que el paio es un geni, un Sherlock Holmes de la medicina, personatge
amb qui es troben realment molts paral·lelismes. Dona gust
veure com, amb un cop d’ull al pacient, en dedueix tota una sèrie
de dades sobre la seva vida al mes pur estil Sherlock Holmes. I
també, com al famós detectiu, només l’estimulen
els casos que posen a prova la seva privilegiada intel·ligència
despreciant els casos mes corrents. Es mostra altiu, antipàtic,
sens dubte no li agrada el tracte amb els pacients. La seva
intel·ligència no l’impedeix cometre errors que no li
molesta admetre perquè els demès sempre en cometen mes
que no pas ell. Les seves deduccions, mes properes a un detectiu que
no a un metge, desarmen a qualsevol pacient. La seva motivació
pels casos mes difícils no sembla ser el benestar del malalt,
sino el pur exercici mental, la satisfacció de la resolució
del problema en si. Es mostra doncs aparentment insensible però
som testimonis de detalls que indiquen que en el fons té un
bon cor, això si, no l’importa dir les veritats fins a punts
que resulten ofenoses pel pacient o pels seus companys de feina.

Parlant dels seus companys, no tenim a un Watson sino a un equip de
metges al seu servei al mes pur estil CSI que complementen les seves
mancances (que ell admet) sobretot en l’aspecte social de tracte humà
i sensible amb els pacients. El doctor només accepta casos
realment difícils. Malalties ben estranyes, exòtiques i
complicades de diagnosticar posaran a prova la eficiència i
els coneixements dels nostres protagonistes i ompliran inevitablement
els episodis de rebuscat tecno-argot mèdic adobat amb
demostracions visuals generades per ordinador adients per a profans.

Es doncs una sèrie que promet,
que ja han pogut gaudir els privilegiats usuaris de Canal Satelite
Digital i que ara podrem gaudir la resta de mortals. Absolutament recomanable. A-Must-See!!!

més informació a

http://www.mundoplus.tv/zonaseries/series_usa/house.php

Tweet

Si en l’anterior post vaig qualificar
la pel·lícula Alone in the Dark com la pitjor de l’any, ara reconec que la meva apreciació resulta prematura. És pot superar. Tot per
culpa del personatge que va parir AITD (Alone in the Dark). I ara,
(mes val tard que mai) m’he informat sobre qui va ser el
super-friki que va perpretar tal ADMC (arma de destrucció
massiva de cinema).

[@more@]

Resulta que es tracta d’un personatge
anomenat Uwe Boll entestat en convertir-se en una mena de Ed Wood del
segle XXI (l’haurien de condemnar per crims contra l’espectador
pel que jo qualificaria com a terrorisme cinematogràfic).
Aquest paio s’està fent amb els drets d’una sèrie
de videojocs clàssics i no tant clàssics i n’està
fent les adaptacions. És el mateix que ens va castigar amb el
bodrio ‘House of the Dead’ (si ho arribo a saber ahir…).
Atenció a la llista de pel·lícules amb les que
amenaça explotaran al cinema pròximament, perquè
si jo fos de vosaltres, me’n allunyaria. El que és a mi no
em tornarà a enxampar…:

i diuen que intenta conseguir els drets de Half Life…

Tot i això, ja disposa del seu club de fans (hi ha gent per tot, deu ser alguna forma de masoquisme cinematogràfic):

Pàgina oficial del club de fans de Owe Boll

I es que la meva idea d’anar al
cinema a cegues i que vaig començar amb Aeon Flux m’ha durat
menys que un marine a un niu dels Aliens. A partir d’ara, compte
sobretot amb les adaptacions de videojocs. Atenció al nom
del director.

Tweet

És tan dolenta que
no mereix ni aquest comentari. Tot i així l’he fet, perquè
considero un deure per a mi advertir a la humanitat (o almenys a
vosaltres) del perill que correu si us passa pel cap ni que sigui un
segon anar a veure aquesta pel·lícula. Us recomano que
us ho penseu dos cops, o tres, o quatre, …o els que convingui.
Gasteu-vos els diners en palometes, en un refresc o en xuxes.
Creieu-me, hi sortireu guanyant.

[@more@]Si, ja se que deveu
pensar: “que t’esperaves d’una pel·lícula basada en
un videojoc???” i teniu part de raó, però d’altres
pel·lícules basades en un videojoc han aconseguit un
nivell acceptable (Resident Evil per exemple, Doom almenys tenia més
cara i ulls). Tampoc demanava que fos una pel·lícula
d’Oscar, només volia una pel·lícula
acceptable. Però es que ni això. És una
pel·lícula plana, ramplona, plena de tòpics, mal
feta, mal filmada, diàlegs horribles, mal interpretada, sense
ritme, plena d’escenes innecessàriament
llargues intentat produir un efecte de suspens o
por (sense sortir-se’n es clar), de forma tan infantil, tan naïf,
com si fos la primera pel·lícula que veiem al cine,
sense ritme, previsible, sense pressupost o tot gastat en uns bitxos
tipus aliens (que originals) i que tampoc eren res de l’altre mon, i
al final clar, sense diners la seva visió d’una ciutat
evacuada és un parell de cotxes amb les portes obertes al mig
del carrer.

Al final tot rau en una porta que
un científic boig vol obrir (i no sento cap remordiment en incloure aquest Spoiler). Un porta que va tancar fa molts
milenis una civilització americana avançada que va
desaparèixer misteriosament. Es
suposa que el que hi ha fa a dins ha de fer molta molta por. Si jo fos el
director de la pel·lícula i volgués
crear realment molta por, en obrir la porta els protagonistes haguessin trobat la
sala fosca de cinema projectant la seva pròpia
pel·lícula i a la pantalla es veurien els propis
protagonistes en un efecte d’aquells fins a l’infinit. Perquè
això si que fa por…de lo DOLENTA que arriba
a ser!!!! Hi han portes que mes val
no obrir mai,… i a fe de Déu que una n’és la de la sala del cinema d’aquesta pel·lícula.

Com diu el protagonista
al començament del film, ‘la foscor ens fa por per algun
motiu‘ i realment és ben cert… la foscor al apagar els llums
de la sala d’aquesta pel·lícula m’ho hauria d’haver
advertit.

Tweet

Compte, hi ha una sèrie de frikis que són molt perillosos. I si no vegeu la següent noticia:[@more@]

En el país de los frikis, el vampiro es el gobernador

Gràcies al fletxa pel link

Tweet

Compte, hi ha una sèrie de frikis que són molt perillosos. I si no vegeu la següent noticia:[@more@]

En el país de los frikis, el vampiro es el gobernador

Gràcies al fletxa pel link

Tweet

Un Spoiler prové
del verb anglès To spoil que vol dir xafar, destruir,
destrossar. Consisteix en rebentar l’argument ó donar
informació sobre una sèrie, pel·lícula ó
llibre a algú que no l’hagi vist. Realment hi ha gent que no
els fa res saber-ho, però d’altres, com jo, si que els
molesta. Per tant, aviso: aquest comentari sobre Aeon Flux està
ple d’spoilers. Qui avisa no es traïdor…[@more@]

Bé, ja he vist Aeon Flux. Cal
dir que està basada en un còmic. També cal dir
que la he vist sense haver fet els deures (com diu aquell) i no tenia
ni idea de que ó qui era Aeon Flux, ni de que anava. Estic una
mica cansat d’anar a veure pel·lícules de les quals
se’n fa una campanya de publicitat tan precoç que quan arriba
la pel·lícula ja se’n sap fins i tot la talla dels
calçotets del protagonista. De tant en tant anar a veure una
pel·lícula amb un total i sa desconeixement és
un plaer i aquest va ser el cas d’Aeon Flux

De futurs falsament utòpics
fàcilment enderrocables va aquest film. I també de
genètica i clons i el seu us per aconseguir la immortalitat.

Tweet

Aquesta pel·lícula
arriva massa tard. Primer perquè el videojoc en que està
basada ja fa anys que volta per aquests mons de frikis i segón
perquè l’han volgut fer a l’estil marines de l’espai que ja fa anys que ha estat de sobres explotat.

[@more@]

Aquest format ja es pot
dir que constitueix un subgènere dins del cinèma de
ciència ficció/acció de la darrera dècada.
Totes segueixen mes o menys el mateix patró:

• Equip de marines
  super-durs, entre els quals hi ha sempre una dona menys femenina que
  la Carmen de Mairena i un home de color com a mínim, al que
  per cert sempre eliminen.

• Instal·lacions
  de civils amb les quals s’ha perdut el contacte.

• Son enviats a
  investigar que ha passat.

• Les instal·lacions
  pertanyen a una empresa/corporació/govern ultrapoderosa amb
  molt pocs escrúpols

• S’hi està
  duent a terme experiments del tot poc ètics,il·legals
  i perillosos, de caràcter genètic, bacteriològic
  o químic.

• L’equip de marines
  son uns ‘mandaos’ que no tenen ni p. idea de que s’hi està
  duent a terme allí.

• Sempre hi ha un
  civil que acompanya l’equip de marines que es dedica a defensar els
  interessos de la seva empresa per sobre de qualsevol altra
  consideració com ara la seguretat dels marines o la seva
  propia.

• Allí trobaràn
  aliens/zombies/mutants que els superen en velocitat/numero/força
  i que els acompanya sempre una facilitat de contagi amb lo qual
  molts membres de l’equip sempre acaben transformant-se o
  contagiant-se.

• Sempre hi ha un paio
  que els controla desde una cònsola on tenim una pantalleta
  per cada membre de l’equip on pot veure les seves constants vitals i
  veu la imatge que transmet la mini-càmara que porta cada
  marine al casc.

En definitiva, DOOM segueix el patró descrit anteriorment, igual que les seves predecesores, fil per randa amb molt poques novetats. El problema és que la fòrmula està més que esgotada. Clar que tampoc no ens hem d’esquinçar les vestimentes al cap i a la fi només es tracta de l’adaptació d’un videojoc.

Tweet

Si us plau, cliqueu aquí

Gràcies a fletxa pel link.

[@more@]

Tweet

Acaba de sortir en DVD la
primera temporada de la sèrie Lost-Perdidos. A hores d’ara,
s’ha establert una relació d’amor i odi entre qui us parla i
aquesta sèrie. He vist la 1a. temporada i els primers episodis
de la 2a. i us he de confesar que estic enamorat d’aquesta sèrie
però d’altra banda la odio profundament. Com puc tenir aquest
contrasentit és el que tractaré d’explicar.

[@more@]

Argument.
Es tracta de la història
dels supervivents d’un avió de passatgers que s’estavella a
una illa perduda en mig de l’oceà. L’illa està repleta
de misteris que els nostres protagonistes aniran desvetllant, això
si, molt poquet a poquet, mentre s’organitzen “socialment”
per a sobreviure, amb l’esperança que algun dia els trobaran
els equips de rescat.

Estructura
Els episodis de Perdidos
tenen gairebé tots una estructura similar. Una estructura que
funciona i on crec jo, radica la originalitat i l’exit de la sèrie.
Cada episodi de perdidos es dedica principalment a un dels
personatges supervivents i n’es al llarg de l’episodi el principal
protagonista. Normalment el personatge ha de superar alguna prova,
algún repte o problema que li recorda ó es relaciona
directament amb alguna faceta del seu passat. D’aquesta manera, a
mesura que es desenvolupa l’acció el personatge relaciona
cada situació amb els seus records/traumes de la vida que
portava abans de l’accident i que l’espectador presencia mitjançant
flashbacks. S’expliquen, doncs, dues històries paral·leles.
Una la que succeeix a l’illa en l’actualitat i l’altra situada a la
vida anterior de cadascun dels personatges. Així, els anem
coneixent i alhora avançant en la història.

D’altra banda, sembla
estar tot relacionat, passat i present, talment com si haguessin anat
a parar a l’illa de forma premeditada ó mes aviat
predeterminada. I és que el determinisme i el destí son
conceptes que suren constantment en l’atmosfera de la sèrie i
en la història de cada personatge, creant la sensació
de que no hi resta res a l’atzar en un sistema causa/efecte ó
mes aviat Karmatic entre la
vida a la civilització i la nova vida que els toca viure.
En alguns casos l’illa sembla oferir al personatge una segona
oportunitat per començar de nou ó esmenar errors ó
per redimir-se dels seus pecats i de la seva mala consciència.
Contínuament es juga amb l’ambigüitat moral dels
personatges, la manca d’informació ó la informació
a mitges sobre el seu passat els presenta al principi de l’episodi
com a persones moralment dèbils i que tendeixen a una conducta
reprobable, sovint perquè no en sabem les seves autèntiques
intencions que a la fi esdevenen honorables. Som testimonis al llarg
de l’episodi com en el seu passat van ser sotmesos a alguna mena de
prova moral similar a la que l’illa els presenta i com gairebé
sempre la seva consciència els condueix pel camí
moralment més correcte.

Perdidos és un
gegantí trencaclosques i cada episodi ens afegeix una peça.
L’illa els ofereix no pocs misteris que s’uneixen i es relacionen
hàbilment amb els misteris que cadascun dels passatgers
arrossega del seu passat, produint en l’espectador la sensació
que no han anat a parar a aquesta illa per casualitat, sino mes
aviat per causalitat. Es manté pràcticament en tots els
episodis un seguiment, més o menys profund, de l’arc general
de la sèrie i una sub-trama auto-conclusiva individual per
cada episodi associada a un personatge concret. Sovint a la fi de
l’episodi se’ns retorna a l’arc general i se’ns ofereix la pastanaga
per al ruc en forma de misteri, creant un continu mini-cliffhanger
o sia deixant-nos amb la mel a la boca i amb ganes de veure com més
aviat millor el següent capítol.

La qüestió és
saber si la sèrie sobreviurà al seu propi exit.
M’explicaré. L’èxit que ha obtingut la sèrie pot
fer que l’allarguin i la exprimeixin fins que ja no en quedi ni una
gota de suc. Sabran parar a temps?. Això ja li va succeir a
una altra sèrie mítica: Expedient X. Fins i tot el
protagonista Mulder es va afartar de la sèrie i ho va deixar,
però ni això no va ser impediment per a que els
productors i creadors continuessin exprimint la mamella fins a la
sacietat. Paradoxalment, com més interés desperti la
sèrie, com més espectadors la mirem, més
tardarem en desvetllar els misteris i el destí dels nous
habitants de l’illa. La estructura de la sèrie pot permetre
estirar-la ad infinitum
perquè sempre poden afegir fragments del passat de cada
personatge, però compte, l’illa és gran però no
infinita. Un excés d’elements convertirà l’illa en un
Port-Aventura poc creïble i un abús de la fórmula
esgotarà l’espectador.

D’altra banda, estem
davant una sèrie on tot està tan previst, pensat i
determinat des d’un principi com sembla? Ó bé ens
trobem amb un model tipus Expedient X, on s’anava definint l’arc
general segons bufés el vent, provocant no poques
incoherències i en conseqüència el desencant final
de l’espectador. Aparentment sembla que ho tenen tot bastant previst.
Espero i desitjo que en el moment del desenllaç totes les
peces encaixaran.

Tweet

Averigua-ho fent aquest test.

Jo soc dels Numenorians.

Numenorean

To which race of Middle Earth do you belong?
brought to you by Quizilla

[@more@]

Tweet