El friki català

Declaro inaugurada la secció comentaris de Star Trek: Deep Space Nine. Perque? doncs, perque és la sèrie que estic seguint ara. I es que tinc tots els episodis en DVD (veieu que friki que soc) i em fa gràcia comentar-los. Malauradament, se m’ha ocorregut això quan ja vaig pel final de la tercera temporada, però tan es, quan acabi ja comentaré tots els que he deixat enrera.

[@more@]

Així doncs, cada entrada serà un comentari de l’episodi amb una breu descripció de l’episodi i la anada de bola habitual després.

Si esteu familiaritzats amb la franquicia Star Trek, només us haig de dir que es com la sèrie de la nova generació però sense moure’s d’una estació a l’espai. L’acció transcorre en el mateix moment de temps que la Nova Generació fins al punt que hi han episodis (crossovers) en que apareixen personatges de l’altra sèrie.

Tot comença quan els Kardassians que son uns paios molt seriosos i amb molta mala baba, abandonen Bajor i la estació Deep Space 9, i pren possessió de l’estació el comandant Sisko (si, si, el nom no es conya) de la Federació. Casualment ha aparegut un forat de cuc aprop d’allí o com es digui, que es un portal al quadrant Gamma, una zona de l’espai completament inexplorada a un colló d’anys llum de la federació. Aquesta troballa augmenta de valor el sector que ara controla la Federació i que passa a convertir-se en un punt estratègic de gran valor mentre que abans els importava a tots un pebrot. Ara ofereix grans possibilitats de nous mercats per al comerç i és una terra de grans oportunitats (si com el Far West).

La sèrie es va començar a emetre quan encara feient la darrera temporada de ST:TNG (La nova generació). Consta de 7 temporades i tot i que comença bastant fluixa, poc a poc va millorant.

Tweet

Hi havia una vegada un nen que vivia amb una familia molt i molt pobra, però molt ben avinguda això si. Vivien en una casa amb un look Tim Burton que cantava com una ‘almeja’ en un entorn de cases adosades industrials, al peu d’una muntanyeta coronada per una fàbrica de xocolata, que pel seu tamany i aspecte, mes d’un diria que es una fàbrica encoberta d’armes de destrucció massiva.

[@more@]

I es que no m’extranya que l’amo no deixi entrar a ningú, des d’una multa d’inspecció de sanitat fins a un bloqueig comercial o atac preventiu per emmagatzematge de sustancies perilloses i d’armes de destrucció massiva. El cas és que l’amo és un paio d’allò mes excèntric, al mes pur estil Michael Jackson, que fot uns dolços i llaminadures ‘sin parangon’ al mon mundial, i clar, aviat li surten espies industrials de tot arreu. Quan se n’adona que li han fet enginyeria inversa s’emprenya com una mona i els fot a tots a fora, provocant una crisis a la zona que ni la del petroli. Però clar, necessita ma d’obra, així que fa com molts avui en dia i els subcontracta a l’estranger, que surt mes barata, un pobre poble anomenat umpa lumpa als que explota aprofitant que la seva adicció al cacao. Llavors s’adona que no te hereu del seu imperi i s’inventa un concurs en plan Operación Triunfo (aquí seria Operación Trufa) i guanyen el casting els que troben el bitllet daurat a dins de les rajoles de xocolata. Els nens guanyadors son d’allò mes repelents excepte el nostre heroi Charly i dona un cert plaer morbós veure com cauen víctima del seu mal comportament. (sort que no ha passat una inspecció de riscs laborals). Dos consells per si aneu a veure-la, no us la prengueu massa seriosament i compreu llaminadures abans d’entrar, sobretot tipus Snacks o Toke. Aquesta pel·lícula dona unes ganes increibles de menjar xocolata, !!!Obrir una rajola de xocolata gran i menjar-se-la sencera, mmmm!!!

Tweet

Davant el convencionalisme i l’americanisme que imperen en el cinema actual on fan pel·lícules com a xurros, totes amb el mateix motlle, resulta refrescant qualsevol altra cosa procedent d’altres industries per sol fet de ser diferent. Aquest es el cas d’aquest producte del cinema fantàstic de la mare Rusia.

[@more@]

La idea del argument no està mal, resulta que hi va haver una lluita universal entre el be i el mal per influir en l’home, però com cap dels dos bandos guanyava, van arribar a un acord de no intromissió en els afers de l’home i que pogués escollir per ell solet si portar-se be o malament. Llavors es forma la guardia de la nit i la guardia del dia, que tenen com a missió controlar que cap d’ambdos bandos incompleixin el pacte. Resulta que hi ha gent normal i gent que no es tan normal i que descobreix que pertany a los Otros (no els de l’Amenabar si no ‘otros’). Un cop veus que no ets un humà del ‘monton’ llavors has d’escollir el teu bandol.

La manera en que s’explica tot això no es pas convencional, sino que resulta un pel massa psicodèlica, plena d’efectes d’imatge, d’anades d’olla, de visions paranoides del protagonista. Excessiu per al meus ulls, no calia tant, ja hem entès que dominen el tema de jugar amb la imatge, Suposo que es tracta d’un intent d’igualar-se amb les produccions de Hollywood, però mes que igualar-se, es passen de rosca. Escessiu abús de primers plans, no gaire agradables per cert. L’alicient radica en que com no es una pel·lícula convencional el final pot resultar imprevisible, sense que s’hagi d’ajustar als canons mes conservadors i tradicionals del cinema de Fast Food americà. Jo valoro l’intent de fer una pel·lícula amb cara i ulls, amb estil propi, i sota aquest punt de vista me l’he mirat. Amb un xic més de moderació la segona part pot estar millor. Alerta als ulls acostumats al cinema mes comercial, els pot semblar un bodrio.

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Avui o mai. Surto de casa decidit a per
ella. Diuen les males llengües que es tracta d’un còmic.
Agafo al de la taquilla pel coll. Conec mètodes… Al final li
trauré el nom. Només es qüestió de temps
que canti. Em produeix cert plaer retorçut veure com s’ofega
amb les crispetes que li faig engolir. Finalment, li trec el nom. Es
diu Sin city. Es veu que esta basada en un còmic de
Frank Miller. No el conec aquest paio, no deu ser de per aquí.
Es veu que també està en el ajo . Se les veurà
amb mi aquesta nit. El de la taquilla m’ha explicat, abans de que el
rematés, que han format una banda amb un mexicà Robert
Rodriguez i un tal Tarantino. Aquest darrer el mes perillós de
tots. Males noticies, no espero sobreviure a aquesta nit. Es massa
gros per a mi. Li prenc l’entrada al cadaver encara calent del
taquiller i em disposo a entrar a la sala amparat per la foscor.

Dins al cinèma.

La fredor de l’aire condicionat mata les gotes de
suor que em regalimen pel front cap avall. Comença la
projecció. Realment és com un còmic. Cada
vinyeta es com si cobrés vida. Al principi et xoca una mica,
però t’acostumes. Ostia, reconec aquests paios. Es el Bruce
Willis alias John Mclane, el Mickey Rourke i la guapa de la Jessica
Alba!!! Sembla com si haguessin entrat dins un còmic, com al
video aquell dels 80 dels Aha, Take on me, crec que es
deia. M’ho estic passant de conya.

Comencen els problemes…

Ha passat una hora i mitja, merda!!! m’estic
pixant!!!… però no em mouré. No puc permetre-m’ho.
Segur que em perdo quelcom important.
Ufff, soc la bufeta plena d’en Jack. Aguanta coi!! ja deu faltar poc,
no et rendiràs ara, tan aprop del final!!. Perquè he
entrat a la sala tant a sac sense passar pel lavabo!!!, perquè!!!
Ha estat un error, un greu error. De sobte veig una bufeta inflada i
de color groc al seient del costat. Em parla i em distreu. No em
deixa seguir la pel·lícula en pau. Però es
impossible, estic tenint al·lucinacions, les bufetes no son grogues. M’he de desfer d’aquesta pesada. He de trobar el
moment adequat per anar al wc i descarregar la bufeta i tornar
immediatament sense que ningú se n’adoni. Ara!! fes-ho ara!!!
Em moc per entre les butaques com una exhalació.

El final

Ho he aconseguit!!! Torno al meu seient, la bufeta
ja no hi es. Continuo fruint fins a la fi. Surto del cine. Començo
a escriure i no me n’adono fins ara que Merda!! … ESTIC ESCRIVINT
COM LA VEU EN OFF!!!!. No tinc mes remei que admetre la meva derrota.
M’han vençut.

El crític mor,… la pel·lícula
viu….

Tweet

La llave del mal

[@more@]

Com diu la dita popular la curiositat va matar el gat.
I això es exactament el que vol demostrar aquesta pel·lícula (com gairebé totes
les de terror). Clar que enlloc d’un gat es tracta de la Kate Hudson. I això li
passa per ficar-se on no li demanen. Clar, la pobra te la mala sort d’arrosegar
pel mon la seva culpa de com va tractar (o millor dit no va tractar) al seu
pare i es dedica a cuidar homes grans com ara el John Hurt. El pobre,
maltractat com a actor, amb uns diàlegs impresionants (representa que ha patit
una embolia i no pot dir ni faba), viu (o sobreviu) amb la malparida de la seva
dona en una casa mes antiga que les del canyeret, cap al sur dels EEUU, si on
només hi han pantans amb cocodrils, descendents d’esclaus que practiquen el vudú
o el hudú que diuen al film(desconeixia que existia la variant
andalussa). Un incís, amb el pas de l’huracà Katrina, allí ja no hi deu quedar
ni casa, ni clau del mal ni res. Així que la nostra protagonista, que no sap
que fotre, amb lo bona que està, no se li acut res mes que anar a treballar al
lloc mes infumable de la terra. I es que ja son ganes!!. I a sobre, com la
xiqueta sembla que s’aborreix, es fot a tafanejar per allí. Aixó si, es la
protagonista absoluta de la pel·lícula, clar que en mig de tanta lletjor, es
gratificant veure-la a ella, llastima que se’ls acudeixi de treure tots els
miralls de la casa. Tot i així, la pel·lícula entreté, (igual que el libro
gordo de Petete) i fins i tot m’atreviria a dir que la vaig trobar bastant
correcta i digna. Es mou entre el terror i el suspens sense necessitar
d’efectes especials, massa hiperutilitzats en els temps que corren.

Tweet

Sr. i Sra. Smith[@more@]

Vaja, que em recorda a aquella pel·lícula
‘Mentiras arriesgadas’ amb el bo del Schwarzenegger i la bona (i molt
bona) de la Jamie Lee Curtis. L’únic que no es un sol qui te secrets
sino ves quina casualitat els dos tenen el mateix secret. Moltes
d’aquestes pel·lícules ens plantejen un tema del tipus, ‘que passaria
si…’. En aquest cas, que passaria si una parella tinguessin una doble
vida com a agents secrets i no ho sabessin i a mes es trobessin que
treballen per a bandols oposats?.

Tweet

Com diuen a Dune, el començament
és un temps difícil, però també excitant
i ple de d’alicients per endavant. No em negareu que és millor
que un final, els finals solen ser trists i no gaire interessants.

[@more@]

Aquest moment doncs, és un
començament i com a tal, m’omple d’il·lusió tot
i la relativament minsa importància de l’empresa que ens
ocupa. I l’empresa que ens ocupa es la inauguració d’aquest,
el meu, weblog. Respecte al títol del weblog, ‘el friki
català’ alguns no sabreu que vol dir exactament la
paraula ‘friki’. D’altres sabreu que vol dir, però com la
paraula se l’han fet seva en diferents àmbits, us preguntareu
quin dels diferents sentits la vull aplicar. Finalment alguns altres
mes, ja us deveu imaginar per on van els trets. Per tant, per tal
d’aclarir el concepte, talment com comencen algunes pel·lícules
com ara Pulp Fiction, us remeto a la definició que mes
m’encaixa de friki.

I es que un friki té una manera particular de veure la vida (com tothom) i això es el que pretenc transmetre.

Tweet

He acabat de veure la 1a. temporada de la sèrie Lost i tinc ganes de parlar-ne sobre el tema.[@more@]

Tweet