V de Vendetta

Per fi!!!!! Una
pel·lícula que val la pena!!!! Quina alegria!!! quina
disbauxa!!!! No m’ho puc creure!!! Si, amics, ja he vist “V de
Vendetta”… i ara us en faré cinc cèntims.

[@more@]

Oblideu els trailers
enganyosos, no es tracta d’una pel·lícula d’acció
per pasar l’estona i poca cosa més. Encara que propaguin amb
pompositat que és dels creadors de Matrix, res té a
veure amb la desgraciada trilogia.

Això si, es tracta d’una
pel·lícula basada en un còmic (extrany no?) d’Alan Moore dels
anys 80, escrit en el marc de l’Anglaterra de la Margaret Thatcher
(la dama de ferro) i situat en l’Anglaterra d’un futur post guerra
nuclear, dominada per un govern totalitari. L’autor del còmic s’inspirà en el
règim dur de la Thatcher.

Nombrosos elements
conflueixen en aquest film (i de rebot al còmic) que ens fan
pensar i ens fan qüestionar l’estat actual de molts aspectes que
trobem cada dia al voltant. Aquests elements son tan abundants que
fan el film del tot enriquidor. Per citar-ne alguns: la por que provoca que els ciutadans cedim
graus de llibertat al govern com ara el dret a la
intimitat, vulnerat en nom de la seguretat, la manipulació
d’aquesta por per part dels poders fàctics, la manipulació
dels mitjans de comunicació per part del govern per a
controlar al poble, els ‘gurus’ mediàtics que manipulen la
realitat al seu favor amb la intenció de rentar el cervell a
la gent, el poder dels ideals, el poder de l’humor i l’humor sobre el
poder, arma de desmitificació de tirans i valsam contra la
por, el totalitarisme, el fascisme, els camps de concentració
i l’experimentació amb persones, el racisme, la intolerancia,
la homosexualitat, el terrorisme com a mitjà per aconseguir un
fi, i segur que encara m’en descuido.

Com podeu deduir
fàcilment, l’adaptació del còmic al cinema no
podia trobar un moment més adequat (malauradament) que
l’actual contexte socio-polític que vivim, tant a nivell
estatal com internacional. Si ja era prou palpable al còmic el
paral·lelisme amb la realitat de l’Anglaterra dels 80, amb el
film encara s’ha posat més en evidencia de forma clarament
intencionada (i acertada) la semblança amb la nostra realitat
d’avui en dia. I malauradament no ha resultat massa difícil
afegir-hi elements, massa quotidians, que garanteixin la
identificació, l’interès i l’apropament de
l’espectador. Fixeu-vos sino, en el color taronja dels vestits dels
presoners, en les condicions de la presó i digueu-me si no ho
heu vist en algun altre lloc tot això als telenotícies:
A Guantanamo hi han retinguts persones (amb el mateix vestit) sota
condicions iguals o pitjors, sense haver estat jutjats per cap
tribunal. Digueu-me si no us sona el discurs de la por al terrorisme
per aconseguir lleis de seguretat, vots, poder en general, o el
discurs ple de mentides d’alguns mitjans etc… Massa elements de la
pel·lícula trobem en la realitat per no veure’ns-hi
identificats.

No és l’únic
film de ciència ficció que darrerament tracta aquests
temes. Sense anar mes lluny, George Lucas també va tocar el
tema de la manipulació de la por per aconseguir poder per part
dels governants, tot i que lleugerament i sota una capa (o dos… bé
o tres…) de maquillatge galàctic amb base d’efectes
especials i acció, a la seva nova trilogia de Star Wars, on el
canciller Palpatine acusa als Jedis de conspiradors (o terroristes)
per aconseguir el suport de la por i proclamar-se emperador.

També Steven
Spielberg intentava establir vincles entre la realitat i la seva
pel·lícula adaptació de ‘La guerra dels mons’ on
ens mostra escenes que hem vist en mes d’un i de dos telenotícies.
En quant a novel·les/films futuristes sobre règims
totalitaris l’antecedent més clar el trobem a ‘1984’ de George
Orwell, amb la que tenen en comú, apart de la temàtica,
el fet de compartir l’aparició de l’actor John Hurt (estic
segur que intencionadament), que en aquesta ocasió interpreta
el lider fascista. No deixa de ser curiós que a ‘1984‘, on era
el protagonista, interpretés el ciutadà que es rebela
contra el règim.

En definitiva, una gran
pel·lícula amb molt contingut. Que més es pot
demanar? Sí, jo se que es pot demanar i és el següent: m’agradaria haver pogut
jutjar aquesta pel·lícula passada de moda, poc
realista, inversemblant, una reliquia del segle passat, un objecte
d’estudi de la història de la ciència ficció del
segle XX, amb la cautela de considerar-la una lliçó que
mai s’ha d’oblidar. I en canvi, 20 anys desprès que es
publiqués el còmic, la història ha esdevingut
tot el contrari, d’una vigencia i d’una actualitat realment
preocupants.

11 comentaris

… i al 2003 va tornar Galactica

20 anys desprès,
la sèrie antiga ha envellit bastant malament. Els efectes
abans innovadors, avui es veuen molt pobres, repetits fins a la
sacietat. Els decorats, l’ambientació, les disfresses es veuen
cutres. Els arguments son ara naifs, el personatges simples, sense
profunditat. Però vet aquí que arriva Galactica 2003.

[@more@]

Una actualització, modernització, en definitiva un remake de la sèrie antiga. En el fons es pot considerar una sèrie nova però amb la gracia de seguir hàbilment l’argument renovat de la sèrie vella. Per als que esteu ficats al món del comic Marvel seria l’equivalent al que han fet amb personatges com Spiderman, X-Men, etc… amb la sèrie Ultimate Spiderman, o Ultimate el que sigui. Doncs això ho podríem considerar un Ultimate Galactica.

Han agafat cadascun dels antics personatges de cartró-pedra plans i els hi han donat vida i dimensions. Els han conferit profunditat i sentiments.
Han agafat el guió simple e infantil i l’han dotat de profunditat, de complexitat i de dramatisme sense perdre l’element distintiu que fa que sigui Galactica i que li confereix aquell punt de nostalgia. Ara els Cylons han evolucionat, hi han els models de sempre per be que mes amenaçadors i els models amb la forma humana indistingibles (A destacar la que acapara més protagonisme, una rosa impressionant). Aquest recurs donarà molt joc, ja que qualsevol a la nau pot ser un cylon infiltrat.

D’altra banda, els efectes i el seu us adequat estan a l’alçada del conjunt. L’estètica i la tecnologia busca el realisme que li confereix duresa. Un exemple d’això és que s’ha eliminat el so a les batalles a l’espai (sense perdre gens d’emoció ni espectacularitat). Les naus, (els vipers) tot i conservar la forma aerodinàmica i l’aspecte idèntic que a la serie vella, utilitzen propulsors en totes les direccions per simular el moviment atmosfèric i moure’s en un espai sense resistencia.

En definitiva, és una sèrie madura i en alguns moments dura. Si hi ha alguna cosa que se li pot retreure és la manca d’humor, però donat la situació desesperada, dramàtica, en que es troben els seus protagonistes es pot entendre que hi hagi gaire lloc a la nau per aquest passatger.

Una reflexió final: Jo crec que això és el que hauríem volgut ó el que s’esperava (almenys jo) que George Lucas fes amb la trilogia nova de Star Wars. Que la saga, almenys una mica, hagués crescut amb nosaltres (dramatisme a banda). A Galactica, (qui ho havia de dir) ho han aconseguit. Benvinguts a la ciència ficció per a majors d’edat.

2 comentaris

Galactica 1983

Galactica

Cambrils, Agost del 1983 .15:00

Un sol aclaparador manté
fora dels carrers els estiuejants que desprès de la sessió
de platja del matí i del dinar fresc i lleuger es disposen,
alguns a jeure estabornits davant el televisor i d’altres a gaudir
d’una migdiada més completa a les seves respectives
habitacions. Tots? No, tots no. Un nen escanyolit es planta davant el
televisor (malauradament en blanc i negre, som als 80 que voleu) a
seguir les aventures de la sèrie de TV del moment: “Galactica,
estrella de combate”.

[@more@]

Apolo, Starbuck (que més
endavant coneixerem com a Fenix a “El equipo A”), Bummer, el
comandant Adama (si, el de Bonanza), Boxy, etc… es disposen a
seguir fugint per l’univers perseguits pels Cylons (un exercit de
robots tan patosos i amb una punteria tan dolenta com la de l’exercit
de droids de la Federació de comerç a la nova trilogia
de SW) i el traidor més gran a la raça humana, en
Baltar. No se sap quin és l’origen dels Cylons ni qui són.
Només que al capdamunt els mana un ésser de cap gros
enganxat una cadira elevada i i que tenen una rabia innata als humans
que ve de lluny (ningú es planteja perquè ens tenen
tanta tirria, som als 80). Tot comença quan precisament sembla
que el conflicte és apunt d’acabar. Els cylons han declarat
una tregua i estan disposats a signar la pau. O almenys això
sembla. Els humans estan més que ansiosos en firmar el que
sigui per acabar la guerra, i això ho aprofitarà
l’ambaixador i traidor Baltar per convencer la gent de les bones
intencions dels cylons. En realitat és tracta d’una trampa,
totes les “estrelles de combat” son aniquilades excepte la
Galactica i les dotze colonies humanes atacades. Els humans
supervivents fugen en una caravana de l’espai, formada per naus
civils protegides per la Galactica, a la recerca de la mítica
13ava colonia humana: la Terra.

Darrere els bastidors

L’èxit d’ Star
Wars al 1977 provoca una moda de subproductes d’space opera,
imitadors descarats de la afamada pel·lícula de George
Lucas que busquen esgarrapar una part de l’èxit del nou estil
de pel·lícules de l’espai. Raigs lasers, naus, robots
graciosos, cowboys de l’espai (alguns més que d’altres),
etc… es tornen ingredients indispensables per triomfar a l’estil
StarWars. Alguns d’aquests succedanis van triomfar raonablement, uns
altres, en canvi, no van correr la mateixa sort (Buck Rogers, els 7
magnífics de l’espai, etc… D’entre els projectes que
aconsegueixen un cert èxit hi trobem Battlestar Galactica. Amb
efectes especials i els dissenys d’alguns dels creadors de Star Wars,
John Dykstra i Ralph McQuarrie en fan un episodi pilot de 2 hores que
estrenen als cinemes amb notable èxit. La pel·lícula
estrenada al cinema formarà desprès els dos primers
episodis de la sèrie per a la televisió de Glen A.
Larson amb alguna lleugera diferencia (a la pel·lícula
el dolent Baltar es executat pels Cylons mentre que a la sèrie
el deixen viure per continuar perseguint els pobres humans).

La sèrie es va
poder veure al nostre país l’estiu del 1983 (el 1978 als
EEUU). Va durar 24 episodis (una temporada) i va ser cancel·lada.
El cost elevat dels efectes especials (tot i que es repetien amb
calçador a cada episodi) i el baix nivell dels arguments de
molts episodis van fer fracasar la sèrie. En aquesta primera
temporada els nostres herois creuen l’univers en una caravana de naus
a la recerca del planeta Terra. La cadena ABC ho va intentar un any
desprès en una 2a temporada de nom ‘Galactica 1980’ que es va
poder veure per aquí només l’episodi pilot en forma de
telefilm al cinema. Aquest cop els episodis encara eren pitjors. Dels
personatges de la sèrie original només queda el
comandant Adama. Han passat 30 anys des de la primera sèrie.
La Galactica ha arribat a la Terra i es troben un planeta en ple
segle XX que no es troba ni de bon tros preparat per a fer front als
Cylons. De moment, la Galactica es manté apart i envien als
nous guerrers protagonistes a buscar aliats entre els terrestres. Es
van fer només 10 episodis i va ser cancel·lada. Al
nostre país aquesta segona temporada no es va poder veure fins
que va arribar la televisió digital, camp abonat per a sèries
de culte. Es va emetre mitjançant el canal Calle 13. A partir
d’aquí alguna que altra pel·lícula o telefilm i
poca cosa més. Com totes aquestes sèries es va
convertir en una sèrie de culte. L’actor Richard Hatch (Apolo)
va escriure algunes noveles amb noves aventures sobre la sèrie.

I van passar els anys i
va ser cap als principis del nou segle que es van començar a
sentir rumors sobre una possible continuació de la sèrie.
De fet dues iniciatives independents optaven a continuar la sèrie.

Comentaris tancats a Galactica 1983

Immigrants (Capítol 2)

Aquí arriba el segon capítol
i en principi el darrer d’aquesta història. Si voleu que
continuo ja m’ho fareu saber. Espero els
vostres comentaris.

[@more@]

La marea de gent em du cap al forat que
han aconseguit obrir en la valla a força d’empènyer,
Els primers en creuar entren trepitjant els cossos dels que han
caigut ofegats, oprimits pel devessall de gent o pels trets dels
vigilants. Els guardes a peu de terra de seguida perden el control de
la situació en veure’s sorpresos per la gentada que se’ls tira
a sobre, alhora que, els vigies de les torres de vigilancia es queden
sense bales. Un cop he creuat procuro apartar-me de la multitud i
refugiar-me en la foscor. Em fan molt de mal les cames i els peus, no
puc més, caic a terra darrera un petit turó que em
proporciona una lleu sensació de seguretat i em resguarda del
vent gelat que cobreix el desert per la nit. Com un animal ferit el
meu instint de supervivencia m’ha permès arribar fins aquí,
però el meu cos no resisteixen més, noto que se
m’esvaeix la consciència, la foscor se m’emporta, tot s’apaga,
tot …

De sobte una llum. Que passa? He dormit
panxa amunt. Instintivament em giro, acoto el cap i em cobreixo
amb els braços. No sento cap soroll de manera que, poc a poc,
aixeco el cap i forço que els meus ulls s’acostumin a la
claror més de pressa del que fore normal. Era el sol que
despunta per l’horitzó. La llum de l’astre rei puja i poc a
poc va rescatant de la penombra i hem
presenta darrera meu un panorama dantesc: cossos i cossos amuntegats
pels voltants de la valla ara rebentada.

Resulta tot plegat tan irònic
que si no fos per la magnitud de la situació em sortiria un
somriure. Recordo del meu passat haver vist la valla als
telenotícies. Recordo aquells immigrants que volien travessar
la maleïda valla cap Melilla. Avui,
després de tot el que ha passat, la guerra al hemisferi nord,
la radiació, el maleit hivern
nuclear que mata als pocs desgraciats que han quedat de peu entre les
runes. Avui s’ha girat la truita. Ara som nosaltres qui fugim cap al
sud buscant un lloc millor, cap a l’Àfrica, on va començar
la civilització i on, a la fi, potser acabarà. Recordo
tot el que ha passat, tot contemplant els núvols negres plens
de cendra que he deixat enrere allà
d’on vinc i plorant com un nen, m’agenollo a terra tot suplicant a
Déu misericordia. Si hi ha un Déu allà dalt,
sens dubte ara ens castiga pels nostres pecats amb la seva justicia
implacable. Avui els immigrants som nosaltres. Encara ens estranya
que no ens deixin entrar. Només fan el que nosaltres vam fer.
El que nosaltres els vam ensenyar. Ni més ni menys.

Comentaris tancats a Immigrants (Capítol 2)

UUUHHH GGG-rrrr! UUUHHHGGG-rrrr!


AAAAAAAAaaa rrrrrrrrrrrrrnnnnnnnnnnhhhh, HHHurrRRRRRRRRnhhhh.
UUUHHHGGG-rrrr! UUUHHHGGG-rrrrRRR! UUUHHHGGG-rrrrRRR!
HHHurrRRRRRRRRnhhhh. AAAAAAAAaaa rrrrrrrrrrrrrnnnnnnnnnnhhhh!

http://rrrrrrrrrrrrrnnnnnnnnnnhhhh.blogspot.com/

[@more@]

22 comentaris

Biblioteca de Ciencia Ficción Planeta deAgostini

Ha sortit una nova col·lecció
de novel·les de ciència ficció editada per Planeta
deAgostini. La col·lecció és nova però no
pas les novel·les que son uns clàssics.

[@more@]

El problema precisament és que
qui mes qui menys, aficionat al tema, ja en te algunes si no totes,
ja que son les de sempre. Això si, a algun profà en la
matèria que es vulgui introduir en
el tema li pot anar de meravella. Aquí hi ha la llista dels
primers títols. (Si te èxit en faran més):

  • Un mundo feliz

  • El juego de Ender

  • Blade Runner

  • Crónicas marcianas

  • 1984

  • Solaris

  • La guerra de los mundos

  • 2001: una odisea del espacio

  • Yo, robot

  • La naranja mecánica

  • Fahrenheit 451

  • La mano izquierda de la oscuridad

Per a més informació: Biblioteca Ciencia Ficcion Planeta deAgostini

13 comentaris

Adéu galàxia adéu

El no.18 serà el darrer de la
revista galàxia, dedicada a la literatura de ciència
ficció, fantasia i terror. Ja no se quantes revistes o
projectes de revistes he vist (Starficcion, 2001,etc…), però
duren menys que un caramel a la porta d’un col·legi.

[@more@]

El problema segons explica el director
a la carta de despedida, sembla ser la manca d’anunciants disposats a
posar-hi propaganda, no el nombre de lectors. Diu que continuaran en
un altre format però com a adjunt de una revista de ciència
i exclusivament dedicada a la ciència ficció, sense
entrar en el tema fantasia i terror i amb un equip renovat.

En fi, a veure si algun dia en surt alguna que es pugui consolidar.

1 comentari

Còmics de nostalgia

Com ja sabeu hi han dos
editorials americanes que competeixen en còmics, una mica com
la Coca-cola i la Pepsi, la Marvel i la DC. Són de Marvel
super herois com Spiderman, X-Men, Els 4F,
Hulk, etc… i de DC, Superman i Batman principalment. Fa anys que
s’editen els còmics de super herois
en aquestes contrades però primer l’editorial Vertice els
editava sense cap mena d’ordre ni concert. Desordenats, saltant
números etc…

[@more@]

Recordo amb nostàlgia
com quan era petit cada diumenge sortia a passeig amb el meu pare i
em comprava un còmic de super herois
que llegia i rellegia infinites vegades assaborint i empapantme amb
cadascuna de les vinyetes. Jo en comprava d’Spiderman però
potser perquè era massa adult per a mi preferia quelcom mes
fàcil en aquells moments com ara Superman o Batman. Molts amb
el pas dels anys els vaig acabar canviant per altres i es que la meva
precària economia no donava per seguir totes les sèries.
El cas és que tots aquells còmics de super
herois
que no podia comprar de petit, me’ls estic fent ara.

Avui en dia, estan
reeditant tots aquells còmics de la meva infantesa, ben
ordenats i enquadernats i complets. Va
començar a fer-ho els de Còmics Forum de l’editorial
PlanetadeAgostini amb poques sèries, sembla que van tenir un
cert èxit i van continuar poc a poc
ampliant les col·leccions i ara fa un any, van perdre els
drets dels còmics Marvel en favor de Panini que ha seguit amb
la edició exactament igual o inclús ampliant més
col·leccions. Llavors, els de Planeta van comprar els drets
dels còmics DC i estan fent més o menys el mateix que
feien abans amb la Biblioteca Marvel, però ara amb DC.
Digues-li nostàlgia
o trauma infantil. No ho se, però tots aquells còmics
de super herois que no podia adquirir de
petit, me’ls estic comprant ara.

Entre uns i els altres
gairebé cada setmana hi ha alguna novetat per comprar. I
aquesta setmana he trobat els següents:

Biblioteca Marvel. Hulk no. 32
Biblioteca Marvel. Hulk no. 33
Batman no 30
El principe Valiente. no. 1. De tapa dura. Esta força be per 2 euros…
Los 4 fantásticos no. 12

Cuarto mundo. Jack Kirby no. 4
Nuevos Titanes no. 3

1 comentari

Friki-agenda setmanal

Divendres arriva als cinemes:[@more@]

Nova adaptació d’un còmic de Marvel. Puntuació segons enquesta a IMDB: 4.0

Remake de la pel·lícula de John Carpenter: Puntuació segons enquesta a IMDB: un miserable 3.0

Comentaris tancats a Friki-agenda setmanal

Aeon Flux o Aleron Fluix

Un Spoiler prové
del verb anglès To spoil que vol dir xafar, destruir,
destrossar. Consisteix en rebentar l’argument ó donar
informació sobre una sèrie, pel·lícula ó
llibre a algú que no l’hagi vist. Realment hi ha gent que no
els fa res saber-ho, però d’altres, com jo, si que els
molesta. Per tant, aviso: aquest comentari sobre Aeon Flux està
ple d’spoilers. Qui avisa no es traïdor…

[@more@]

Bé, ja fa dies que vaig veure Aeon Flux però no n’havia comentat res. Cal dir que la vaig veure sense haver fet els deures (com diu aquell) i no tenia ni idea
de que ó qui era Aeon Flux, ni de que anava. Estava una mica
cansat d’anar a veure pel·lícules de les quals se’n fa
una campanya de publicitat tan precoç que quan arriba la
pel·lícula ja se’n sap fins i tot la talla dels
calçotets del protagonista. De tant en tant anar a veure una
pel·lícula amb un total i sa desconeixement és
un plaer i aquest va ser el cas d’Aeon Flux (fins que em vaig entrebancar amb Alone in the Dark, per anar a les fosques. No ho tornaré a fer…)

La estètica
modernista del film em va recordar aquelles pel·lícules dels
anys 70-80, de futurs post-apocalíptics amb societats
totalitàries i al mateix temps aparentment utòpiques,
com ara, Zardoz, La fuga de Logan, etc.. amb edificis austers,
asèptics, de formes poligonals senzilles i tamanys a escala
gegantina. Alguna influencia també de Barbarella es pot
trobar, en l’aspecte de que la protagonista és una agent, però
mes propera a una Nikita, Alias o Lara Croft. Un element també
important, que no es plantejava a les pel·lícules del
segle passat i que és molt propi d’aquest segle que encetem és
el caràcter de la tecnologia del futur, aquí més
orientada al disseny genètic i orgànic que no pas al
mecànic: arbres que donen fruits genèticament
modificats per convertir-se en una arma, gespa modificada
genèticament per convertir-se en perilloses puntxes davant la
proximitat d’un cos, etc… son alguns dels elements que
exemplifiquen aquesta tecnologia.

De futurs falsament utòpics
fàcilment enderrocables va aquest film. I també de
genètica i clons i el seu us per aconseguir la immortalitat.
Un futur limitat a una ciutat de supervivents d’una malaltia a escala
mundial, dirigida per una casta de governants, amb un grup de rebels
rebotats contra el poder.

Respecte a l’us de la
genètica per a anar produint clons de cadascú per
mantenir-se viu, parteix d’un premisa com a minim poc defensable. I
es que el clon de cada generació manté, de forma
natural, al seu subconscient la memoria acumulada del clon anterior
fins arribar al individu original. Això no es pas així,
un clon no es més que una copia, un germa besó de
l’original, per tant seria un individu completament diferent. Per
exemple, a un altre film sobre clons protagonitzat per l’actual
gobernador de California (terminator), ‘el 6e. Dia‘, es feien clons
per aconseguir la renovació del cos, però al mateix
temps, és feia una copia de la memoria i es traspassava al nou
ésser. Consideracions filosòfico-científiques
apart, Aeon Flux barreja el gènere de la utopia-ficció
amb el de les super-agents especials però flaqueja per culpa
d’un desenvolupament confús i difícil de seguir que pot
aburrir al desconcertat espectador.

12 comentaris