Aquí arriba el segon capítol
i en principi el darrer d’aquesta història. Si voleu que
continuo ja m’ho fareu saber. Espero els
vostres comentaris.
[@more@]
La marea de gent em du cap al forat que
han aconseguit obrir en la valla a força d’empènyer,
Els primers en creuar entren trepitjant els cossos dels que han
caigut ofegats, oprimits pel devessall de gent o pels trets dels
vigilants. Els guardes a peu de terra de seguida perden el control de
la situació en veure’s sorpresos per la gentada que se’ls tira
a sobre, alhora que, els vigies de les torres de vigilancia es queden
sense bales. Un cop he creuat procuro apartar-me de la multitud i
refugiar-me en la foscor. Em fan molt de mal les cames i els peus, no
puc més, caic a terra darrera un petit turó que em
proporciona una lleu sensació de seguretat i em resguarda del
vent gelat que cobreix el desert per la nit. Com un animal ferit el
meu instint de supervivencia m’ha permès arribar fins aquí,
però el meu cos no resisteixen més, noto que se
m’esvaeix la consciència, la foscor se m’emporta, tot s’apaga,
tot …
panxa amunt. Instintivament em giro, acoto el cap i em cobreixo
amb els braços. No sento cap soroll de manera que, poc a poc,
aixeco el cap i forço que els meus ulls s’acostumin a la
claror més de pressa del que fore normal. Era el sol que
despunta per l’horitzó. La llum de l’astre rei puja i poc a
poc va rescatant de la penombra i hem
presenta darrera meu un panorama dantesc: cossos i cossos amuntegats
pels voltants de la valla ara rebentada.
Resulta tot plegat tan irònic
que si no fos per la magnitud de la situació em sortiria un
somriure. Recordo del meu passat haver vist la valla als
telenotícies. Recordo aquells immigrants que volien travessar
la maleïda valla cap Melilla. Avui,
després de tot el que ha passat, la guerra al hemisferi nord,
la radiació, el maleit hivern
nuclear que mata als pocs desgraciats que han quedat de peu entre les
runes. Avui s’ha girat la truita. Ara som nosaltres qui fugim cap al
sud buscant un lloc millor, cap a l’Àfrica, on va començar
la civilització i on, a la fi, potser acabarà. Recordo
tot el que ha passat, tot contemplant els núvols negres plens
de cendra que he deixat enrere allà
d’on vinc i plorant com un nen, m’agenollo a terra tot suplicant a
Déu misericordia. Si hi ha un Déu allà dalt,
sens dubte ara ens castiga pels nostres pecats amb la seva justicia
implacable. Avui els immigrants som nosaltres. Encara ens estranya
que no ens deixin entrar. Només fan el que nosaltres vam fer.
El que nosaltres els vam ensenyar. Ni més ni menys.
