El friki català

Atenció trekkies,
la galaxia està en venda. Desmonten l’univers d’Star Trek.

[@more@]

Pel que he pogut veure als
extras dels DVDs de les sèries de Star Trek, en algun lloc de
la Paramount tenen un magatzem gegantí on guarden totes les
maquetes, vestits, decorats de les sèries de Star Trek. Una
persona (o moltes) s’encarrega de classificar, etiquetar i guardar
tot allò que s’ha dissenyat, construit per a les famoses
sèries, des de fa 40 anys (que no deu ser poca cosa). Quan
preparen algun episodi, es comprova quins elements necessitaran (una
maqueta, pistola, decorat, etc…), fan una sol·licitud al
departament i aquest els hi busca a l’arxiu. En fi, una autèntica
orgia per a qualsevol trekkie.

Doncs ara, han engegat una
subasta a lo gran en motiu del 40 anniversari de Star Trek. Alguns
diuen que això és el simptoma de la fi de Star Trek,
però jo crec que més aviat s’estan quedant sense lloc
en aquell enorme magatzem i es treuen de sobre peces redundants i de
pas un bon pessic de Dolars del planeta Terra:

Subasta de Star Trek

Tweet

Hi han directors que
tenen una marca, una senya d’identitat, una denominació
d’origen en les seves pel·lícules i el M.
Night Shyamalan n’es un d’ells.

[@more@]

I
‘La joven del agua’ no n’és una excepció. Fins i tot
apareix el propi director interpretant un personatge destacat. El
problema és quan una de les marques d’identitat forma part del
guió i aquest és el cas. Això fa bastant
previsible el film. No és que sigui sempre així però
tenia la sensació de que ja ho havia vist. Quines son aquestes
característiques tan marcades: Doncs d’una banda, les
pel·lícules d’aquest senyor son lentes, tot i que des
de ‘El protegido’ ha accelerat ostensiblement. Es prodiga en escenes
estàtiques que es fan eternes amb escenes silencioses i bandes
sonores mínimes. Tot i tocar gairebé sempre el gènere
fantàstic, no fa pel·lícules espectaculars
plenes d’acció i efectes especials, si no més aviat
modestes en mitjans. Però tot el que estalvia en efectes
especials s’ho gasta en fixatges de primera línea amb actors
de sobres coneguts. Alguns dels que han passat per les seves
pel·lícules son Bruce Willis, Mel Gibson, Samuel L.
Jackson, Paul Giamatti. En quant als guions, sempre al final encaixen
a la perfecció les diferents peces que s’han vist al llarg de
la pel·lícula en una explicació sorprenent per
be que coherent. Els personatges solen ser gent normal, anònims,
que es veuen obligats a adoptar un rol en una història de
fantasia projectada amb força realisme. És el cas de
‘El protegido’ on el protagonista, en Bruce Willis busca el seu rol
de superheroi i alhora li dona un sentit a la seva vida i una
explicació a una sèrie de misteris per a ell
inexplicables des que va néixer. A ‘La joven del Agua’ aquesta
cerca de rols és més descarada si cap. És el
protagonista qui busca entre els que el rodegen, qui encaixa en els
rols d’un conte oriental una mica rebuscat que esdevé real.
Potser aquest aspecte ocupa massa espai en la pel·lícula.
A ‘El protegido’ els conflictes interns del protagonista i els
problemes de parella que li ocasiona el seu rol tenen més
importància, en canvi aquest cop, la vida interior del
protagonista es passa bastant d’esquitllada i està poc lligada
al rol que adopta. El problema és que aquest ‘model’ de
pel·lícula ja el coneixem, amb sorpresa final inclosa,
que ademés personalment, aquest cop, trobo bastant fluixa.

Tweet

Al maig d’aquest any va començar
un joc alternatiu per Internet anomenat The Lost Experience que
augmenta amb històries paral·leles l’univers de Lost
i prometia desvetllar secrets de la sèrie de televisió.

[@more@]

Tweet

Rafael Marín és
l’autor d’aquesta novel·la que té en Sherlock Holmes
com a reclam, però que el narra en primera persona en Charles
Chaplin. El qual pren el lloc al Watson, personatge que, per cert, sembla no caure-li gaire
bé a l’autor.

[@more@]

La novel·la, en
realitat, es tracta d’un crossover entre Sherlock Holmes, Charles
Chaplin i altres personatges de la historia com ara Albert Einstein.

És un recurs que en Sherlock Holmes, tot i personatge de ficció, aguanti tants anys viu (gracies a la ingesta de la jaleia
reial que li ofereix la pràctica de l’apicultura un cop
retirat de la investigació) com per arribar al segle XX i
coincidir en el temps amb la infantesa i la joventut d’un Charles
Chaplin encara sense carrera i un Albert Einstein encara a l’oficina
de patents. Aquest cop el detectiu i el seu nou amic Chaplin es
troben en un foc creuat entre sectes ocultes que lluiten pel poder
mitjançant la cerca d’un llibre que conté les claus per
governar l’incipient segle XX.

El plantejament promet, però el
final es desinfla ràpidament com si li faltessin les forces
per fer-ho mes llarg, o les idees per treure un final més
rodat. Els esdeveniments o la falta d’ells, es precipiten un pèl
massa ràpid i ens fan ensopegar de sobte amb el final.

Malgrat
això, en conjunt, la historia resulta força
entretinguda i es paeix com uns entrants lleugers, gràcies,
sens dubte, a la gracia i el "salero" de l’autor. I es que
no puc evitar al llarg de tot el llibre, veure sota la disfressa del
Charles Chaplin, el propi Rafael Marín. A
diferencia dels extraordinaris camuflatges del detectiu més
famós de la història, el delaten els seus trets gaditans,
l’humor i la gracia andalusa que li corre per les venes. Potser
s’hauria d’haver titulat ‘Elemental, querido Marin‘.

Tweet

Avui
començo amb una cita del gran escriptor Umberto Eco: “El mon
es ple de llibres meravellosos que ningú no llegeix”.
Voldria deixar clar que hi estic completament d’acord.
Afortunadament, també existeixen llibres meravellosos que si
que es llegeixen. Fins i tot en el cas de generes minoritaris i
injustament condemnats a ser considerats de “segona divisió”
com la fantasia, la ciència ficció o el terror.

[@more@]

I es
per això, que aprofitant la recent publicació del
primer volum en català per part de l’editorial Devir, volia
escriure quatre ratlles respecte aquesta fabulosa saga anomenada
“Cançó de Glaç i Foc” (o “Canción
de Hielo y Fuego” en l’idioma dels veïns). Saga, però,
no gaire desconeguda. Després del milions i milions de còpies
venudes dels seus llibres, a l’autor, el Sr. George R. R. Martin
(autor també de la deliciosament estranya novel·la de
ciència ficció “Muerte de la Luz”) ja l’han
començat a dir “El nou Tolkien”.

No hi
han veritats absolutes en aquesta saga. Ni personatges bons o
dolents. L’escala de grisos de Martin es tan àmplia com la
del millor pintor realista. Perquè aquest realisme gris es el
que més predomina: les millors i més honorables
intencions poden donar lloc a les pitjors conseqüències,
i fins i tot el personatge més mesquí pot caure
desesperat, plorant per la seva família. Gris, molt gris. De
la trama no en diré ni cinc. Només comentaré que
l’autor es va inspirar a la “Guerra de les roses” anglesa per a
iniciar la trama, i que les seves bones arts amb el teclat van fer la
resta. Per tant, ja podeu saber que es un mon molt real, poc donat a
tenir bruixots superpoderosos que ho arreglin tot al final del
llibre. Sembla una edat mitjana, especiada amb una mica de fantasia.
La resta, senyores i senyors, arriba sol…

Potser,
l’únic que s’ha d’advertir, es que aquesta “novel·la
riu” (com l’han batejada de manera molt diplomàtica) és,
de fet, una novel·la en lliuraments, com si fos un “folletín”
dels que tant triomfaven fa bastants anys. No espereu veure un final
rodó al acabar el llibre, per iniciar una altre arc argumental
al proper. Nooooo. L’argument s’inicia a la primera pàgina
del primer llibre i finalitzarà a la darrera del últim
(es calcula que seran prop de 7.000 pàgines en total). El
temps que això pot significar ningú ho sap. Tenim ja
publicats es tres primers llibres de la saga en castellà, i la
primera meitat del primer en català, i n’hi han de previstos
set. Tenint en compte que l’autor no es que sigui especialment
ràpid escrivint i que l’editorial Gigamesh es recrea en les
tasques d’edició (molt lloable, tot s’ha de dir), això
pot significar anys i anys d’espera fins a saber el final de tot
plegat. Però caram, així dona gust esperar…

Tweet

Permeteu-me
remetre’m a un dels meus últims caps de setmana de sortides
pseudo-vacacionals. De tornada de la peregrinació anual a Port
Aventura, decidim fer un avituallament a dintre de la bonica i
aixecada fins als ciments ciutat de Reus. Fer uns quants refrescos i
per estirar les cames passem a fer una visita a un dels molts centres
comercials famosos per obrir en quasi tot l’espectre horari
possible. El grup es disgrega al anar cada membre a una secció
del lloc en qüestió, i un servidor fa cap a la secció
d’electrònica i informàtica després d’esgotar
la visita a la llibreria. Un cop allà, de reull, güipo
quelcom familiar. Davant de la meva sorpresa inicial veig una versió
miniaturitzada i en forma de clauer cutre d’un gran joc electrònic
de la marca Nintendo: el Zelda, versió Game and Watch de doble
pantalla.

[@more@]

Els
records desperten amb fúria i anyorança dintre del meu
cervell. Recordo els llargs viatges en tren o les tardes al poble de
ma mare jugant al joc en qüestió, una maquineta amb
pantalles de cristall líquid regalada al finalitzar el curs
escolar per la meva tieta, allà al any 91 o 92, quan la
rabiosa novetat era un aparell anomenat Game Boy, similar per molt
més car, ja que podia fer la increïble proesa de tenir
jocs intercanviables, com una consola de les de connectar a la tele!

Suposo
que a algú li donarà que pensar això, tal i com
em va fer pensar a mi. Si, efectivament, en com les grans companyies
se’n aprofiten dels dolços moments de nostàlgia i
dels records de quan tot era especial (ja que aquest “tot” era
ínfim, davant de la magnitud aclaparadora del “TOT”
actual). De passada pel Google, hom pot descobrir com Nintendo ha
explotat aquest filó des de fa temps, primer amb recopilacions
d’aquestos jocs (en versions fidels al original i també
modernitzades) per a Game Boy Advance, després com a jocs
exclusius per als afiliats al Club Nintendo (es donen puntets per
cada joc que registres i després tries el teu regal dintre del
catàleg), i finalment ressuscitant a la maquineta en sí.

Quants
casos similars ens podem trobar avui en dia d’això, no
creieu? En un mon on primer anem al cine i després decidim la
pel·lícula, acabem per optar sempre pel cinema americà
farcit de segones parts, remakes de series clàssiques de la
tele o de pel·lícules antigues; trobem guionistes de
còmic que només saben que donar tombs cada cop més
inversemblants a clàssics que haurien de ser intocables; i
també incomptables clons del últim best-seller de rigor
als estants de les llibreries. La crisi d’idees li diuen. Ara tot
es bo. És, si em permeteu el símil informàtic,
com aquesta aberració econòmica anomenada ADSL: les
companyies doblen la velocitat tant com fa falta, però el preu
no es baixa mai. L’objectiu es que et gastis els teus bons 50 –
60 €, ja sigui en un mega, en dos o en 20. T’has de gastar el que
ells han decidit. Amb el oci resulta passar el mateix. Trauran el que
calgui, ressuscitaran, adaptaran, continuaran, s’inspiraran, etc.
Però tota la gran maquinaria de la industria del oci ha de
continuar en marxa, a costa de conceptes tan passats de moda com la
qualitat o la originalitat.

Ara si
em permeteu, rebuscant al armari he trobat la meva antiga maquineta.
Per poc més de 3 € li he posat piles noves i he pogut tornar
a barallar-me amb orcs, esquelets, fantasmes i el drac de cada
nivell, ferotges guardians de les claus que obren la cel·la de
la princesa en perill. Que senzill que era divertir-se abans.

Tweet

[@more@]

Tweet

Benvinguts a l’avantsala
de l’infern. Em coneixeu per molts noms però en definitiva soc
la mort.

[@more@]

Visc aquí, en aquest poble de Silent Hill. El trobo un poble acollidor, no creieu? Molt silenciós i tranquil…. Aquests son els meus dominis. La cendra de l’incendi cau contínuament com si de neu es tractés. Un entranyable escenari nadalenc jijiji. Em trobo a gust aquí entre les cases grises, en altres temps plenes de vida, ara mortes i cobertes de cendra i òxid. Amb les parets que supuren àcid i llàgrimes d’estalzí negre. L’odi intens que es respira és el que m’ha atret aquí. Un odi que neix del cor dels homes i del qual m’alimento. Aquí se’n respira per tot arreu, opressiu, com el diòxid de sofre que impregna els pulmons. De tant en tant, surto de les profunditats de la terra, a passejar, a caçar unes quantes ànimes de les que m’alimento. La gent que viu per aquí resulta força acollidora i saben tractar als visitants com es mereixen… No se com us puc convèncer per a que vingueu, tampoc crec que calgui. Tampoc cal que us indiqui el camí, no es precisa mapa ni GPS per arribar-hi. Molts de vosaltres ja trobareu el poble sense cap problema. De fet l’esteu seguint poc a poc, dia a dia. No tingueu pressa, us estic esperant. Sempre us esperaré. I quan sigui el moment ens coneixerem. Fins aviat.

Tweet

M’agradaria recomanar-vos
el còmic The Ultimates.
He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies i m’ha sorprès
gratament. Les sèries Ultimate dels diferents personatges de
Marvel, corresponen a un nou intent, (l’enèsim) de
revitalitzar i adaptar els còmics Marvel a una nova generació.

[@more@]

Cal recordar que fa més de 40 anys que els còmics Marvel aguanten. Han passat èpoques millors i d’altres no tan bones. Als anys 90, comença la seva decadència, plasmada en el revolucionari còmic d’Alan Moore, Watchmen. La creació de l’editorial Image, amb personatges antiheròics com Spawn suposen una alternativa als creadors atrapats en les franquícies de Marvel i DC, farts de la presó creativa a la que estan sotmesos. Però Marvel es resisteix a desaparèixer i provoca una sèrie de cataclismes en el seu univers per guanyar vendes, canviar les coses i començar de zero fent una neteja de cara i una modernització dels personatges amb la intenció de captar noves generacions de lectors:

La
saga de Onslaught provoca la desaparició de tots els
superherois del univers Marvel sols per recrear un altre univers
paral·lel on comencen de zero a la saga Heroes Reborn. Un cop
modernitzats, els retornen a l’univers Marvel del qual havien
desaparegut a la saga Heroes Return. Però tot i
l’actualització arriba l’època de les adaptacions
cinematogràfiques i s’aprofita per començar una nova
sèrie més propera als temps que corren, independent de
la sèrie tradicional. Aquests són Ultimate Spiderman,
Ultimate X-Men, Ultimate Fantastic Four, The Ultimates, etc…

The Ultimates ens presenta una nova versió dels Avengers; el grup de superherois format per el Capità Amèrica, Thor, Ironman, Henry Pym, la Avispa i Hulk situat en la nostra realitat després del 11-S, on els USA necessiten més que mai un grup de Superherois controlats pel govern per fer front a l’amenaça terrorista. És un còmic bastant diferent a qualsevol altre i es que tens la sensació d’estar davant d’una adaptació per al cinema ó potser d’una versió en còmic d’una pel·lícula que no ha existit mai.

nuff said

Tweet

Ja fa dies que Superman
va tornar al cinema, no fa tants dies que la vaig veure, però
fins avui no m’ha vagat de donar-ne la meva opinió. Haig de
confessar que em feia mandra, potser perquè no és la
opinió que m’hagués agradat donar, però s’ha
d’estar a les verdes i a les madures.

[@more@]

Primer que rés,
una petita anècdota: Quan estava a la cua (petita cua per
cert) de la taquilla del cinema per a comprar les entrades , hi tenia
una família davant decidint a última hora quina
pel·lícula anirien a veure. El nen, d’uns 14 anys, es
preguntava si Superman returns era de dibuixos animats. Dos fets posa
de manifest aquesta pregunta:

a. El poster realment sembla anunciar una pel·lícula de dibuixos animats. No m’agrada gens. De tots els posters que he vist en la meva vida, aquest és el que trobo més desencertat. Si el que volien es que semblés un còmic no ho han aconseguit. b. La promoció d’aquesta pel·lícula ha estat horrible. Com es possible

que hagi vist molts més anuncis per la tele de ‘Cariño,
estoy hecho un perro‘ (un cada dia com a mínim) que de
Superman returns. Recordo l’any 79 la expectació que va crear
Superman:the movie i la llarga cua que donava la volta a l’edifici
del ja desaparegut cinema Femina, clar que avui en dia, la situació
és més complexa, hi han moltes més pel·lícules
que competeixen.

Dit això anem a
per la pel·lícula:

Si algú hagués
enfocat la càmera cap avall mentre Superman vola entre els
edificis de Metròpolis hauríem vist una xarxa immensa
per si cau, doncs aquest Superman no s’ha arriscat gens en absolut,
només li faltava un airbag per als aterratges forçosos.
La pel·lícula resulta descaradament continuista amb els
Superman dels anys 80, però no només en l’argument,
que situa l’acció 5 anys després de Superman II, si no
també en molts altres aspectes com ara la estètica, la
música, els personatges, etc… fins al punt que resulta
anacrònica i passada de moda abans de enlairar-se. Per mi ha
estat un error passar-se pel forro mes de 25 anys d’història
del còmic, plasmat en la pantalla amb una absència de 5
anys d’en Superman per reprendre el personatge 25 anys enrere tal i
com el van deixar. No he seguit el personatge en aquests anys però
estic segur que ha evolucionat i si no ho ha fet, els temps, la
societat, el món sí. És que no hi hagut un
Smallville?.

El que si que han
evolucionat son els efectes especials, dona gust veure en Superman
volant perfectament integrat amb el seu entorn, el que no calia era
repetir fins a la sacietat els aterratges ni recrear-s’hi gairebé
a càmera lenta. Amb un cop o dos ja n’hi havia prou.

En part, ja m’està
be que sigui com el Superman dels anys 80 perquè em toca la
fibra de la nostàlgia. Em recorda a quan jo era petit i el meu
pare em va dur al cinema a veure una de les primeres pel·lícules
de la meva vida. En aquest sentit és perfecta. Però amb
això no n’hi ha prou. Jo també volia un Superman
renovat, que mirés cap al futur, no només cap al
passat. No només obrint només vies argumentals, com fa
certament, si no, amb l’estètica, amb els personatges, la
imatge, tot en general.

Bryan Singer estableix un pont amb els
anteriors films però massa elements el travessen des del
passat. Espero que només sigui un punt de partida, un globus
sonda per comprovar com està el personatge de salut i
analitzar quines reformes necessita de cara a futures pel·lícules
i a un futur Superman més actualitzat amb el personatge del
còmic recent, sense caure en el que, podem considerar tòpics
des de fa molt temps, que està del tot demostrat van funcionar
per al públic en general als 80.

Tweet