Permeteu-me
remetre’m a un dels meus últims caps de setmana de sortides
pseudo-vacacionals. De tornada de la peregrinació anual a Port
Aventura, decidim fer un avituallament a dintre de la bonica i
aixecada fins als ciments ciutat de Reus. Fer uns quants refrescos i
per estirar les cames passem a fer una visita a un dels molts centres
comercials famosos per obrir en quasi tot l’espectre horari
possible. El grup es disgrega al anar cada membre a una secció
del lloc en qüestió, i un servidor fa cap a la secció
d’electrònica i informàtica després d’esgotar
la visita a la llibreria. Un cop allà, de reull, güipo
quelcom familiar. Davant de la meva sorpresa inicial veig una versió
miniaturitzada i en forma de clauer cutre d’un gran joc electrònic
de la marca Nintendo: el Zelda, versió Game and Watch de doble
pantalla.
[@more@]
Els
records desperten amb fúria i anyorança dintre del meu
cervell. Recordo els llargs viatges en tren o les tardes al poble de
ma mare jugant al joc en qüestió, una maquineta amb
pantalles de cristall líquid regalada al finalitzar el curs
escolar per la meva tieta, allà al any 91 o 92, quan la
rabiosa novetat era un aparell anomenat Game Boy, similar per molt
més car, ja que podia fer la increïble proesa de tenir
jocs intercanviables, com una consola de les de connectar a la tele!
Suposo
que a algú li donarà que pensar això, tal i com
em va fer pensar a mi. Si, efectivament, en com les grans companyies
se’n aprofiten dels dolços moments de nostàlgia i
dels records de quan tot era especial (ja que aquest “tot” era
ínfim, davant de la magnitud aclaparadora del “TOT”
actual). De passada pel Google, hom pot descobrir com Nintendo ha
explotat aquest filó des de fa temps, primer amb recopilacions
d’aquestos jocs (en versions fidels al original i també
modernitzades) per a Game Boy Advance, després com a jocs
exclusius per als afiliats al Club Nintendo (es donen puntets per
cada joc que registres i després tries el teu regal dintre del
catàleg), i finalment ressuscitant a la maquineta en sí.
Quants
casos similars ens podem trobar avui en dia d’això, no
creieu? En un mon on primer anem al cine i després decidim la
pel·lícula, acabem per optar sempre pel cinema americà
farcit de segones parts, remakes de series clàssiques de la
tele o de pel·lícules antigues; trobem guionistes de
còmic que només saben que donar tombs cada cop més
inversemblants a clàssics que haurien de ser intocables; i
també incomptables clons del últim best-seller de rigor
als estants de les llibreries. La crisi d’idees li diuen. Ara tot
es bo. És, si em permeteu el símil informàtic,
com aquesta aberració econòmica anomenada ADSL: les
companyies doblen la velocitat tant com fa falta, però el preu
no es baixa mai. L’objectiu es que et gastis els teus bons 50 –
60 €, ja sigui en un mega, en dos o en 20. T’has de gastar el que
ells han decidit. Amb el oci resulta passar el mateix. Trauran el que
calgui, ressuscitaran, adaptaran, continuaran, s’inspiraran, etc.
Però tota la gran maquinaria de la industria del oci ha de
continuar en marxa, a costa de conceptes tan passats de moda com la
qualitat o la originalitat.
Ara si
em permeteu, rebuscant al armari he trobat la meva antiga maquineta.
Per poc més de 3 € li he posat piles noves i he pogut tornar
a barallar-me amb orcs, esquelets, fantasmes i el drac de cada
nivell, ferotges guardians de les claus que obren la cel·la de
la princesa en perill. Que senzill que era divertir-se abans.
