Tot i que no tinc massa temps per escriure, no he pogut resistir la temptació de parlar d'aquesta pel·lícula que vaig poder veure aquest cap de setmana.
[@more@]
No faré la broma fàcil que he pogut llegir per aquests mons d'internet amb metàfores amb més o menys fortuna sobre el film. Que si “explota com una supernova i acaba colapsandose en un agujero negro” ó “brilla però al final se apaga” ó aquesta de “no és oro todo lo que brilla”.
Això dels gustos cinematogràfics és molt personal i depèn de molts factors i de moltes variables properes que conformen un sistema caòtic i per tant impredictible. Un dels factors és el temps. El moment és important, els factors externs molt, la predisposició, les expectatives etc….Algun dia, amb temps, faré un exercici de formulació amb els factors que ens influeixen alhora d'agradar o no una pel·lícula, però això ja serà una altra història… Jo només us puc parlar dels meus factors. I és que les meves expectatives no eren massa bones. Com ja sabeu darrerament no tinc massa temps d'informar-me sobre les novetats del cinema. Així que desconeixia qui era el director, (desprès he sabut que era el Danny Boyle de “Transpoitting”, “La playa”, “28 dias”). Com veieu anava bastant a cegues, amb la única expectativa de passar una estoneta distret. L'únic que sabia és una breu ressenya de l'argument. El sol s'està apagant i envien una nau de la terra per a intentar recuperar-lo amb una bomba.
Aquest pobre precedent em va portar a creure que els “tiros” anirien del tipus Armageddon, El Nucleo, per l'estil. Res més lluny de la realitat (en aquest cas de la ficció). El que em vaig trobar va ser una pel·lícula molt ben feta, de l'estil de Alien, 2001, Solaris, sobre una tripulació que va de camí al sol. Tota l'acció transcorre dins la nau. Hi han situacions de tensió a dojo, decisions difícils i dures de prendre, errors humans de conseqüències nefastes molt difícils de pair, sorpreses, personatges molt humans per be que un xic tòpics, efectes especials perfectes, ambientació perfecta i molt cuidada i ciència ficció pura.
Però ai las, no tot podia ser tant bonic. Arriba un punt del viatge en que la cosa es torç. De sobte els aconteixements passen a un estat d'irracionalitat i de paranoia del tipus 'Event Horizon' (Horizonte final) que, com a aquella malaguanyada pel·lícula, l'esgarra una mica. Tens la sensació d'haver canviat de gènere en un tancar i obrir d'ulls i acabes desitjant que per favor, recuperi la racionalitat i al director (i al guionista) li passin, com més aviat millor i si pot ser abans del final del film, els efectes dels psicotròpics que s'ha pres. Es veu que es un problema freqüent d'aquest guionista, que no sap com acabar les pel·lícules i se li espatllen al final. Una pena. En el seu favor s'ha de dir que aquests tipus de pel·lícules donen molt poc joc. Son poques les possibilitats de sorprendre en aquestes situacions tan perfectament calculades i tant limitades sense caure en anades de l'olla.
