La jove de l’aigua

Hi han directors que
tenen una marca, una senya d’identitat, una denominació
d’origen en les seves pel·lícules i el M.
Night Shyamalan n’es un d’ells.

[@more@]

I
‘La joven del agua’ no n’és una excepció. Fins i tot
apareix el propi director interpretant un personatge destacat. El
problema és quan una de les marques d’identitat forma part del
guió i aquest és el cas. Això fa bastant
previsible el film. No és que sigui sempre així però
tenia la sensació de que ja ho havia vist. Quines son aquestes
característiques tan marcades: Doncs d’una banda, les
pel·lícules d’aquest senyor son lentes, tot i que des
de ‘El protegido’ ha accelerat ostensiblement. Es prodiga en escenes
estàtiques que es fan eternes amb escenes silencioses i bandes
sonores mínimes. Tot i tocar gairebé sempre el gènere
fantàstic, no fa pel·lícules espectaculars
plenes d’acció i efectes especials, si no més aviat
modestes en mitjans. Però tot el que estalvia en efectes
especials s’ho gasta en fixatges de primera línea amb actors
de sobres coneguts. Alguns dels que han passat per les seves
pel·lícules son Bruce Willis, Mel Gibson, Samuel L.
Jackson, Paul Giamatti. En quant als guions, sempre al final encaixen
a la perfecció les diferents peces que s’han vist al llarg de
la pel·lícula en una explicació sorprenent per
be que coherent. Els personatges solen ser gent normal, anònims,
que es veuen obligats a adoptar un rol en una història de
fantasia projectada amb força realisme. És el cas de
‘El protegido’ on el protagonista, en Bruce Willis busca el seu rol
de superheroi i alhora li dona un sentit a la seva vida i una
explicació a una sèrie de misteris per a ell
inexplicables des que va néixer. A ‘La joven del Agua’ aquesta
cerca de rols és més descarada si cap. És el
protagonista qui busca entre els que el rodegen, qui encaixa en els
rols d’un conte oriental una mica rebuscat que esdevé real.
Potser aquest aspecte ocupa massa espai en la pel·lícula.
A ‘El protegido’ els conflictes interns del protagonista i els
problemes de parella que li ocasiona el seu rol tenen més
importància, en canvi aquest cop, la vida interior del
protagonista es passa bastant d’esquitllada i està poc lligada
al rol que adopta. El problema és que aquest ‘model’ de
pel·lícula ja el coneixem, amb sorpresa final inclosa,
que ademés personalment, aquest cop, trobo bastant fluixa.

Tweet