Superman returns

Ja fa dies que Superman
va tornar al cinema, no fa tants dies que la vaig veure, però
fins avui no m’ha vagat de donar-ne la meva opinió. Haig de
confessar que em feia mandra, potser perquè no és la
opinió que m’hagués agradat donar, però s’ha
d’estar a les verdes i a les madures.

[@more@]

Primer que rés,
una petita anècdota: Quan estava a la cua (petita cua per
cert) de la taquilla del cinema per a comprar les entrades , hi tenia
una família davant decidint a última hora quina
pel·lícula anirien a veure. El nen, d’uns 14 anys, es
preguntava si Superman returns era de dibuixos animats. Dos fets posa
de manifest aquesta pregunta:

a. El poster realment
sembla anunciar una pel·lícula de dibuixos animats. No
m’agrada gens. De tots els posters que he vist en la meva vida,
aquest és el que trobo més desencertat. Si el que
volien es que semblés un còmic no ho han aconseguit.

b. La promoció
d’aquesta pel·lícula ha estat horrible. Com es possible

que hagi vist molts més anuncis per la tele de ‘Cariño,
estoy hecho un perro‘ (un cada dia com a mínim) que de
Superman returns. Recordo l’any 79 la expectació que va crear
Superman:the movie i la llarga cua que donava la volta a l’edifici
del ja desaparegut cinema Femina, clar que avui en dia, la situació
és més complexa, hi han moltes més pel·lícules
que competeixen.

Dit això anem a
per la pel·lícula:

Si algú hagués
enfocat la càmera cap avall mentre Superman vola entre els
edificis de Metròpolis hauríem vist una xarxa immensa
per si cau, doncs aquest Superman no s’ha arriscat gens en absolut,
només li faltava un airbag per als aterratges forçosos.
La pel·lícula resulta descaradament continuista amb els
Superman dels anys 80, però no només en l’argument,
que situa l’acció 5 anys després de Superman II, si no
també en molts altres aspectes com ara la estètica, la
música, els personatges, etc… fins al punt que resulta
anacrònica i passada de moda abans de enlairar-se. Per mi ha
estat un error passar-se pel forro mes de 25 anys d’història
del còmic, plasmat en la pantalla amb una absència de 5
anys d’en Superman per reprendre el personatge 25 anys enrere tal i
com el van deixar. No he seguit el personatge en aquests anys però
estic segur que ha evolucionat i si no ho ha fet, els temps, la
societat, el món sí. És que no hi hagut un
Smallville?.

El que si que han
evolucionat son els efectes especials, dona gust veure en Superman
volant perfectament integrat amb el seu entorn, el que no calia era
repetir fins a la sacietat els aterratges ni recrear-s’hi gairebé
a càmera lenta. Amb un cop o dos ja n’hi havia prou.

En part, ja m’està
be que sigui com el Superman dels anys 80 perquè em toca la
fibra de la nostàlgia. Em recorda a quan jo era petit i el meu
pare em va dur al cinema a veure una de les primeres pel·lícules
de la meva vida. En aquest sentit és perfecta. Però amb
això no n’hi ha prou. Jo també volia un Superman
renovat, que mirés cap al futur, no només cap al
passat. No només obrint només vies argumentals, com fa
certament, si no, amb l’estètica, amb els personatges, la
imatge, tot en general.

Bryan Singer estableix un pont amb els
anteriors films però massa elements el travessen des del
passat. Espero que només sigui un punt de partida, un globus
sonda per comprovar com està el personatge de salut i
analitzar quines reformes necessita de cara a futures pel·lícules
i a un futur Superman més actualitzat amb el personatge del
còmic recent, sense caure en el que, podem considerar tòpics
des de fa molt temps, que està del tot demostrat van funcionar
per al públic en general als 80.