MI3

Hi ha molta
gent que no poden veure/tragar al Tom Cruise. (Siiii tú!!!
tú!!! a tu que em llegeixes em refereixo). A mi particularment
aquest senyor no em fa, ni fred ni calor (per la meva orientació
sexual resulta lògic d’altra banda). M’es igual si es menja la
placenta de la seva dona ó si li menja altres coses. Sobre
gustos culinaris no hi discutirem. Bon Appetite!!

[@more@]

Doncs
deixant a banda aquests “prejudicis” la pel·lícula
resulta la mar d’entretinguda. Tampoc aspira a res més que a
entretenir i ho compleix amb escreix. Està digirida i escrita
per J.J. Abrams, el creador de sèries d’èxit com
Perdidos (Lost) i Alias. I realment és nota la influència
d’aquesta darrera en el tó que adopta la franquicia MI aquest
cop. Algú m’ha fet veure que MI3 és un episodi d’Alias
per a la gran pantalla. Jo no diria tant, tot i que, jo no he tingut
encara l’oportunitat de veure Alias sencera, alguns episodis si he
vist i crec que els mateixos signes d’identitat es podem trobar en
moltes altres pel·lícules d’espies, no només en
Alias.

La família
i els espies.

Un dels elements que aquest cop Ethan Hunk comparteix amb la protagonista d’Alias és la intenció de compaginar la seva vida d’espia amb la personal. De fet, al començament ell ha deixat la seva feina d’espia per a poder tenir una vida familiar normal. De sempre hem vist que és molt complicat compaginar les dues vessants. James Bond no ho va aconseguir i a sobre li van matar la dona. Hi han molts altres precedents on la gracia precisament consistia en l’equilibri que han de fer per no barrejar la vida familiar amb la vida d’espia, portant una doble vida. A “L’espantocells i la Sra. King” la pobra Sra. King se les veia i desitjava per fer de mare soltera i alhora realitzar en el seu temps lliure les missions que li encomanava el seu company d’aventures. A “Mentiras arriesgadas” l’Arnie era un avorrit marit per a la Jamie Lee Curtis. Tan be interpretava el seu paper que la seva dona gairebé li posa banyes per soso. I més recentment, a “Mr. & Mrs. Smith” son els dos conjugues que tenen una doble vida com a espies ens agències rivals.

El
Q de torn.

Sempre
hi ha un membre de l’agencia que és qui fabrica els gadgets,
hacker infalible que entra on no pot entrar ningú. A la saga
de James Bond era el personatge amb la lletra Q. Rondinaire preocupat
per l’estat dels seus invents de qui l’agent 007 se n’enfot amb
carinyo. A Alias trobem el mateix personatge però més
jove en plan friki dels ordinadors i de la tecnologia que aporta una
certa nota còmica. I a MI3 també tenim el mateix
personatge ó molt semblant. Un xic més irònic
amb una bona dossis d’humor.

El
dolent.

Sempre
hi ha un dolent que vol dominar el mon o destruir-lo. És una
constant, la némesis del heroi. El seu opost.

El
Mcguffin

El
Mcguffin es un terme popularitzat per l’Alfred Hitchcock que
indica el dispositiu o objecte que mou la trama i els personatges. El
que distingeix a un Macguffin és que realment no importa el
que sigui, poden ser objectes il·legals, molt valuosos o molt
perillosos com ara diamants, droga, missils nuclears, fòrmules
secretes, armes biològiques etc… Tan és, es podria
canviar sense afectar lo més minim a la trama. A MI3 el
McGuffin és descarat. L’informàtic el defineix així:
‘Es igual el que és, quan es tan important l’anomeno
l’aparell de la fi del món”. De fet durant tot el film
no tenim ni idea de que és el que busquen, sembla algo
biològic però de fet, a aquestes alçades de la
història del cinema ja no importa, tot està molt vist i
haurien pogut destruir la terra 1000 cops. No val la pena perdre el
temps inventant cap instrument de destrucció massiva perquè
ja no ens impressionarà.

Tweet