Friki-història (Part I)

Avui cumpleixo
anys. Aquest feliç aconteixement m’ha dut a reflexionar sobre com es construeix
un friki, ó en el meu cas concret, com m’hi vaig tornar. Ara que està tan de moda el rememorar les decades dels 70, 80 ,
rollo Cuéntame anem a fer un repàs per la friki-historia.

[@more@]

The
beginning. Els 70.

Ens remontem a l’inici de
tot. El començament d’una carrera de friki que dura fins els nostres dies. Si
busco en la meva friki-memòria, diguem que la TV va ser qui va posar la llavor
per al naixement d’un nou ésser friki. I vaig ser inseminat amb això:

Quins temps aquells, ja semblo
un padrí, però no hi havia més remei que mirar un o dos canals de televisió i llavors
et trobaves amb Mazinger Z!!! Realment era massa petit per a una sèrie com
aquella plena de violència, destrucció, caos, robots, ciència ficció,
aventures, adolescents, malvats, etc… En fi, una sèrie adelantada al seu
temps. No m’extranya que em trastoqués el cervell. Pero malaeixo per sempre els
qui van decidir treure la sèrie de la parrilla televisiva aduent massa
violencia!!! (si ho fessin ara no es salva ni l’apuntador) Tan de bo els fills
els hagin sortit mutants, o encara pitjor, pijos!!! Mira que tots els episodis
eren igual, el Dr. Infierno estrenava un nou robot de la seva cole i l’enfrontava
amb el Mazinger Z. Que ara ho penses i arrives a la conclusió, no massa
brillant tampoc, de que podria haber-se’ls guardat i enviar-ne més d’un al
mateix temps. Doncs precisament, l’únic episodi on el Dr. Infierno pensa una
mica i té un pla de puta mare: envia dos robots alhora. Un roba el Japanium (el
material del que esta fet el Mazinger Z) mentre l’altre distreu al Super-robot.
Finalment acabava l’episodi enduent-se el Japanium. Era l’únic episodi que et
deixava penjat i continuava el següent. Doncs allí, va i treuen la sèrie. O
sigui, que semblava que la sèrie s’acabés malament!!!! Un trauma infantil sens
dubte!!!!

i com si amb Mazinger Z no n’hi hagués prou per
despertar el friki que portava a dins, resulta que en la meva tendra infancia
em foto de lloros amb això:

Que puc dir que no s’hagi dit de la Guerra de les
Galàxies. Doncs si, diré que allò si era un fenòmen. Innovador, original,
fresc, etc… tot i que de fet no era nou sino que era (i és) un poti-poti
d’aventures del Far West, espadaxins, mística, ciència ficció. No com les més
noves, que estan més preparades, previstes, medides i predeterminades que una
hamburguesa del McDonalds.

Evidentment, tot allò necessitava un sustrat on agafar-se. Pel que fa a la
televisió, només destacaré algunes perles (n’hi ha moltes d’altres):

Los siete de
Blake

Los siete de Blake era del poc que es
podia veure de ciència ficció a la televisió. Pressupost modest, efectes
especials pauperrims però era l’únic i amb això ens teniem que conformar.
Gairebé no recordo com anava. Eren uns fugitius de la llei que viatjaven amb
una nau.

Dentro del Laberinto

Sèrie de fantasia en que 3 nens ajudats per un personatge anomenat Rothgo buscaven els trossos d’un cristall de poder, desitjat per la bruixa Belor, en un laberint.

Superman: La película

Et farem creure que un home engominat pot volar més o menys deia la propaganda de la primera pel·lícula del superheroi.

En aquells temps en deien tebeos. Mortadelo y filemón, Zipi y Zape, Capitán Trueno, Jabato etc… Aquests i d’altres eren els tebeos que es veien per aquells temps. Eren altres temps…

Tweet