M’han dit
que hi ha una nova pel·lícula a la ciutat. Diuen que es
diferent. Tan es, me la carregaré com les altres. No puc
evitar-ho. L’únic a decidir és de quina manera la
destrossaré. Poc a poc, que dona mes plaer o ràpidament,
sense escarafalls. Aquesta es la nit adequada.
[@more@]
Avui o mai. Surto de casa decidit a per
ella. Diuen les males llengües que es tracta d’un còmic.
Agafo al de la taquilla pel coll. Conec mètodes… Al final li
trauré el nom. Només es qüestió de temps
que canti. Em produeix cert plaer retorçut veure com s’ofega
amb les crispetes que li faig engolir. Finalment, li trec el nom. Es
diu Sin city. Es veu que esta basada en un còmic de
Frank Miller. No el conec aquest paio, no deu ser de per aquí.
Es veu que també està en el ajo . Se les veurà
amb mi aquesta nit. El de la taquilla m’ha explicat, abans de que el
rematés, que han format una banda amb un mexicà Robert
Rodriguez i un tal Tarantino. Aquest darrer el mes perillós de
tots. Males noticies, no espero sobreviure a aquesta nit. Es massa
gros per a mi. Li prenc l’entrada al cadaver encara calent del
taquiller i em disposo a entrar a la sala amparat per la foscor.
Dins al cinèma.
La fredor de l’aire condicionat mata les gotes de
suor que em regalimen pel front cap avall. Comença la
projecció. Realment és com un còmic. Cada
vinyeta es com si cobrés vida. Al principi et xoca una mica,
però t’acostumes. Ostia, reconec aquests paios. Es el Bruce
Willis alias John Mclane, el Mickey Rourke i la guapa de la Jessica
Alba!!! Sembla com si haguessin entrat dins un còmic, com al
video aquell dels 80 dels Aha, Take on me, crec que es
deia. M’ho estic passant de conya.
Comencen els problemes…
Ha passat una hora i mitja, merda!!! m’estic
pixant!!!… però no em mouré. No puc permetre-m’ho.
Segur que em perdo quelcom important.
Ufff, soc la bufeta plena d’en Jack. Aguanta coi!! ja deu faltar poc,
no et rendiràs ara, tan aprop del final!!. Perquè he
entrat a la sala tant a sac sense passar pel lavabo!!!, perquè!!!
Ha estat un error, un greu error. De sobte veig una bufeta inflada i
de color groc al seient del costat. Em parla i em distreu. No em
deixa seguir la pel·lícula en pau. Però es
impossible, estic tenint al·lucinacions, les bufetes no son grogues. M’he de desfer d’aquesta pesada. He de trobar el
moment adequat per anar al wc i descarregar la bufeta i tornar
immediatament sense que ningú se n’adoni. Ara!! fes-ho ara!!!
Em moc per entre les butaques com una exhalació.
El final
Ho he aconseguit!!! Torno al meu seient, la bufeta
ja no hi es. Continuo fruint fins a la fi. Surto del cine. Començo
a escriure i no me n’adono fins ara que Merda!! … ESTIC ESCRIVINT
COM LA VEU EN OFF!!!!. No tinc mes remei que admetre la meva derrota.
M’han vençut.
El crític mor,… la pel·lícula
viu….
